dissabte 22 d’octubre de 2011

Periodisme: Prohibit escopir


Ara que Iñaki Gabilondo té més temps per descansar i per reflexionar, ha concedit una entrevista a la gent de Jot Down per parlar de periodisme.

Surten a la conversa temes com la distància entre periodistes i polítics, teleescombreries o la ètica dels mitjans a l'hora de publicar una notícia.

Un exercici d'anàlisi imprescindible en aquest temps i en el periodisme d'avui en dia.

dilluns 23 de maig de 2011

Mogudes i xarxes socials



En el moment de redactar aquestes línies, les concentracions  a les principals places de tota Espanya continuen amb més o menys intensitat. Quin va ser l'origen d'aquest moviment? Tot va començar amb l'anomenada llei Sinde, una llei que va impulsar des del Ministeri de Cultura la titular del departament. Bàsicament es tractava de controlar tot el trànsit de pel·lícules i cançons a la xarxa. Les descàrregues de pel·lícules era, principalment, el que li preocupava més a Ángeles González-Sinde.

Abans, l'actual ministra, era la presidenta de l'Acadèmia de Cinematografia espanyola i el primer que va fer a l'arribar al ministeri va ser arreglar les coses del seu sector professional, sempre a favor dels cineastes i en contra del interessos generals. A banda d'impulsar la llei que porta el seu nom, es va preocupar en gratificar amb un milió d'euros a la pel·lícula "Mentiras y Gordas" de la qual ella era guionista. La guionista i productora va procurar el millor per  a ella i els seus companys de professió.

A partir de l'aprovació al parlament de la Llei Sinde per part de la majoria dels partits, els internautes, que s'havien organitzat al voltant del "No a la ley Sinde",  decideixen donar un pas endavant. Decebuts per tots els partits polítics que van votar una llei a favor dels interessos de la indústria (amb pressions de les "majors" nord-americanes inclosa)  i en contra de l'opinió majoritària dels internautes, s'acaba creant un nou moviment: #nolesvotes.

D'aquest moviment a #democraciarealya hi ha un pas molt petit i  a partir d'aquí, i sempre amb les xarxes socials com a protagonistes, s'organitzen manifestos i manifestacions a tota Espanya. Al principi de manera tímida, com la manifestació davant la porta del Teatre Reial a Madrid amb motiu de l'entrega dels premis Goya. Després, i degut al ressò de les xarxes socials, el moviment s'escampa per tota Espanya i al final, barrejant-se amb el malestar general que genera la crisi econòmica, la gent gran amb pensions baixes i congelades, funcionaris amb retallades, hipotèques inassumibles, etc, fa que la gent, especialment la gent jove, es planti a les principals places d'Espanya en vigília de les eleccions per dir prou.

Pel·lícules com "Inside Job" que reflecteixen perfectament l'origen i desenvolupament de la crisi, des del principi a Islàndia, passant per Estats Units i arribant a Europa, i que va guanyar l'Oscar al millor documental, o llibres com el rècord en vendes del veterà de 94 anys, Stephane Hessel,  "Indigneu-vos," reflecteixen perfectament la situació actual al món. Com a mínim al nostre petit món occidental.

No cal que descobreixi el paper que han jugat les xarxes socials i la capacitat de comunicació immediata que tenen amb gent que té el mateix sentiment d'injustícia i indignació. Això fa que la democràcia sigui de seguiment constant i més participativa. Que no consisteixi en que durant quinze dies ens diguin mentides per posar un paperet en un recipient de metacrilat  i després facin el que vulguin els quatre anys següents.

He penjat un vídeo on dues de les persones més actives a la xarxa en contra de la llei Sinde analitzen l'origen de tot aquest moviment social que, fent un tomb inesperat, ha acabat ocupant les places i carrers mes cèntrics d'Espanya.

dimecres 4 de maig de 2011

La Vanguardia en català, ara toca

El passat dia 3 de Maig va ser l'escollit per l'aparició de La Vanguardia en català. Havia estat un procés llargament treballat i estudiat des de feia anys. Les noticies més clares deien que el dia de Sant Jordi de 2009 havia de sortir la nova edició en català del diari. Finalment, i passat aquest dia, es va insistir des de la mateixa Vanguardia que el projecte anava endavant. Però el projecte es retrasava inexplicablement. Per altra banda, la competència més directe al mercat, El Periódico, ja feia temps, ara fa deu anys, que havia fet la seva pròpia edició en català. Per què es retrasava tant el tema de la versió catalana del diari del Grupo Godó?

La resposta clara la vam tenir en l'entrevista que li va fer Pilar Rahola a l'editor del diari, Javier Godó, el passat diumenge 1 de Maig. Les raons, més enllà de si era viable econòmicament, de si el públic de La Vanguardia demandava el diari en català, etc... eren clarament polítiques.

Tal com afirma a la mencionada entrevista l'editor "És cert que no ho veia clar amb el tripartit". També afirma Godó, que ERC pressionava al diari i aclareix "l'època del tripartit no em semblava el més convenient" És a dir, han estat circumstàncies polítiques les que finalment han fet possible que La Vanguardia sortís en català. Hem hagut d'esperar al Govern de CIU per l'edició del diari en la llengua catalana.

No escapa a ningú que les empreses,  en general, esperen el moment idoni a nivell polític per desenvolupar les seves estratègies d'expansió. Les empreses dels mitjans de comunicació encara més per l'estreta relació que hi ha entre mitjans i poder. Lleis, subvencions, assignació de freqüències, en el cas radiofònic entre d'altres, fan que els amos dels mitjans esperin el moment oportú, generalment la d'un govern amic, per tal de tirar endavant tots el projectes. La caiguda de Felipe González i la mort de Jesús de Polanco és un cas clar en el tema El País-Sogecable, com ho és la irrupció de grups de dretes o d'ultradretes en comunitats on hi ha la implantació del PP o la irrupció del grup La Sexta-Mediapro-Público amb l'aparició de Zapatero, per posar uns exemples ràpids i sense aprofundir més. 


La Vanguardia ha fet el mateix, ha esperat l'arribada d'un govern a Catalunya més en la seva sintonia per endegar aquest projecte tan llargament esperat. De fet sempre ha esperat els canvis de Govern per fer aquestes polítiques. Només cal recordar, sense anar més lluny, ni recordar casos com el de Galinsoga, que l'actual director, José Antich, va ser anomenat pel càrrec deu dies després de la victòria del PP a les eleccions generals del 2000.

Deixant de banda els interessos empresarials, que són lògics, els ciutadans d'aquest país celebrem que el diari més veterà del mercat i amb un arrelament total a la societat catalana comenci aquesta nova etapa amb molta empenta. És, en definitiva, la normalització d'una societat que quan va al quiosc a comprar el diari es troba que tots els diaris editats a Catalunya o surten en català o en les dues edicions i això ja es un èxit per a tots.

dimarts 26 d’abril de 2011

De cerveses, oci nocturn i altres notícies al TN

El periodista Sergi Mas, es queixava ahir a la nit, via Twitter, que a la secció d'esports del TN Vespre del 25-4-11 no havien parlat de l'Espanyol. Bé, no sé si havia alguna informació digne de destacar de l'Espanyol, la única cosa que vaig contrastar és que només es va parlar del Barça: de la important semifinal de Champions contra el R. Madrid i del partit de bàsquet entre el Barça i el DKV Joventut que feia pocs instant acabava de finalitzar.

El que si em va sorprendre mentres veia el TN, és que després de la informació de la visita al Palau de la Sarsuela de l'Emir de Qatar i la seva esposa, just a continuació va venir, al minut 20 del TN, una informació sobre una tendència a Barcelona de propostes sorprenents d'oci. La informació anava de noves propostes innovadores d'oci nocturn a Barcelona amb entrevista inclosa al Director General de la empresa Urban Secrets. Duració de la "notícia" 1'50". Just a continuació una "notícia" sobre les cerveses artesanes amb entrevistes incloses als propietaris de les empreses cerveseres. Una d'elles al propietari de Drunk Monk lloant el bo de la cervesa i el bé que ho fan. Duració: 1'50". A continuació la secció d'esports amb les dues notícies ja esmentades. Total informació esportiva: 4'10". Per, finalment, parlar de les excel·lències d'un compositor de bandes sonores de videojoc que pel que sembla ha rebut un premi molt important dins de la indústria del videojoc. Temps de la notícia: 2'25"

Vista la "importància" de les notícies del TN probablement Sergi Mas tingui una mica de raó. Li podien haver dedicat un minuts més a la informació esportiva o allargar qualsevol altre informació. Però es va decidir així i ens van informar d'altres coses que es va considerar per part de qui fos que eren també noticies. 

Algun dia s'hauria de mirar els TN en calma perquè hi ha informacions que estan a mig camí entre la notícia i l'espot gratuït i això en una televisió pública és greu.

Vídeo de la important notícia "Activitats que busquen sorprendre"

PD: Per cert, la informació de "Una de les millors cerveseria del món és a Mataró" està realitzada pel Miquel Piris. Saben on viu Miquel Piris? Efectivament.

dijous 17 de febrer de 2011

Dos paisanos a la greña

Andan a la greña desde hace tiempo un par de paisanos. Los dos conocidos en medios periodísticos y literarios. Uno defiende la mezcla de dos mundos, el de la realidad y la ficción. Otro, en cambio, exige a todo relato o una cosa o la otra.

Para ir concretando, diré que la última ha sido esta semana. Esta arranca cuando el escritor y defensor de la mezcla defiende en un artículo al profesor y académico Francisco Rico. Rico después de dar rodeos a la cuestión del tabaco, acaba su artículo declarando que él no ha fumado nunca.  Es decir, mezcla la realidad y la ficción, o tal vez mienta, porque él es un fumador empedernido. ¿Debe saber el lector que Rico fuma  para saber que le miente?

El escritor, ex alumno universitario de Rico, salió de inmediato  a defender las tesis de su maestro. Dice que, efectivamente, el profesor mentía. Pero no mentía sino que fabulaba. El alumno aventajado, Javier Cercas, digámoslo ya, había hecho una exhibición extraordinaria de ello en uno de sus libros más vendidos y, tal vez, más leídos: Soldados de Salamina.

Es ahí donde Cercas mezcla la realidad de uno hechos que ocurrieron, ciertamente, pero con la fabulación que el propio escritor le añade. El lector se pregunta ¿Dónde empieza la verdad? ¿Qué es ficción? Pero ese es, en definitiva, el juego que acepta el lector de la novela.

Cercas también ha llevado esas mezclas literarias a sus columnas en los periódicos, especialmente en El País. Puede contar que de joven anduvo por Texas, como nos ha narrado alguna vez. Que más tarde anduvo por la India. Que ejerció de médico en  Buenos Aires. Que conoció a Truman Capote en un lujoso hotel de Palamós y que compartió con ellos mesa y mantel  Màrius Carol. O cualquier otra verdad ¿o ficción? Esa mezcla, ese no saber dónde está el límite  ¿Que es recreación? ¿Dónde me engaña? ¿Dónde es verdad? ¿Dónde fabula? Tal vez mienta, o no. Yendo al  quid de la cuestión  ¿Es aceptable todo ello en una página de opinión en un periódico?

Es en este instante cuando irrumpe el segundo paisano. Le llamaremos, puesto que es ese su nombre real,  Arcadi Espada. Espada defiende, como periodista que es,  que cualquier hecho narrado en un periódico debe ser  verdad y contrastada. Es más, no permite que fabulen literatos en página de opinión. Todavía más. No acepta que se mezcle realidad y ficción ya que es una manera de engañar al público lector.

Para demostrar que esto podía llevar a confusión se inventó una artimaña. Dejó escrito en las páginas de El Mundo que Cercas había sido detenido en una redada policial en una casa de prostitución. La redada policial era cierta, la detención de Cercas mentira. Era como decirle a Cercas: “Lo ves como no se puede mezclar realidad y ficción”. Mala leche.

Pero el tema que nos ha traído hasta aquí no es baladí. ¿Dónde está la frontera entre la realidad y la ficción? ¿Debe aceptar un periódico columnas de opinión de literatos que juegan con verdad y ficción confundiendo al lector?
Independientemente de la ironía habitual en la última de Espada, por no decir cinismo con mala leche, el tema ha abierto polémica en la prensa ¿He de exigirle al literato la verdad? ¿Puede una columna de opinión falsificar datos o fabular con hechos en detrimento de la verdad? ¿Dónde está la frontera, el límite, la raya, acaso invisible, acaso intangible, entre una cosa y otra?

Creo, personalmente,  que si leo una columna de cualquier escritor en la prensa, puede permitirse esta licencia por qué para eso es escritor-colaborador de ese medio de comunicación. Es decir, acepto que fabulen conmigo. Cuéntame una historia  y no quiero saber la verdad.  Lo puedo hacer con Cercas, Almudena Grandes, Javier Marías, Quim Monzó, Sergi Pàmies o cualquiera. Luego, claro está, me gustará, me lo creeré o no me importará si es verdad o no. Pero he de saber a quién leo y que es SU columna de opinión y que hace con ella lo que quiere, con su columna y también con el lector.

Ha dicho Javier Cercas que, de momento, no va a responder a Espada y que se pensará si pone el  tema en manos de abogados por el mal que le ha causado esa columna. Veremos

dimarts 8 de febrer de 2011

dilluns 7 de febrer de 2011

Gestió pública de la vida privada

En els últims temps a les rodes de premsa del Barça i als seus entrenaments assistia pràcticament més premsa del cor que premsa esportiva. El tema venia per la suposada relació entre el futbolista Gerard Piqué i la cantant colombiana Shakira.

El cercle s'anava tancant cada cop més pels suposats protagonistes de la història, a més, els fets donaven la raó als que especulaven amb aquesta relació. Shakira havia trencat amb la seva parella dels últims deu anys i Piqué havia fet el mateix amb la seva parella. Els interessats per aquestes qüestions personals afirmaven, ben informats, que Shakira havia llogat una casa al nedador David Meca en una urbanització de Bellaterra i que, a més, tenia una germana vivint a Sant Cugat, ben a prop. També, es va afegir l'afirmació de Xavier Sardá, després desmentida per ell mateix, que els havia vist en un restaurant de Blanes i que "Shakira li fotia la llengua per la boca i li sortia per l'orella"

Encara més, els especialistes en posar-se en la vida dels demés especulaven amb el preu que valdria al mercat una foto de tots dos protagonistes junts. El preu, deien els experts, oscil·lava en si era una foto de la parella junta, en actitud carinyosa o fotent-se el bistec directament. Els que dominen el preu del mercat de fotos deien que entre 150.000 o 250.000 euros el preu de la foto. 

Hi havia preocupació, també a l'interior del vestidor blaugrana pel caire que estaven agafant els esdeveniments, així que alguna persona sensata li devia dir a Piqué que si la cosa anava de manera seriosa ho fes públic i sinó que ho desmentís de manera radical i punt. 

El que fóra cap de màrqueting del Barça, Esteve Calzada, ja va apuntar en aquesta direcció en un post titulat "Cómo asesorar a un futbolista ante un rumor insistente en la prensa" en el sentit de fer-ho públic si era cert o desmentir-ho si no hi havia res. La pressió era per part de la premsa del cor molt angoixant, especialment per a Piqué.

Quan més paparazzi seguien a Piqué, quan més se'n parlava,  zas. El central del Barça ha fet, un cop més, una jugada mestra. Però en aquest cas fora del terreny de joc. Piqué activista del Twitter va fer pública la seva relació a les dues de la matinada del ja dilluns 7 de Febrer. Primer un Twitter que ens va sorprendre per l'hora i que deia: "Ahora colgaré una foto de ayer después del partido celebrando el cumple" El partit era dissabte a les 22 h, després  hi va haver una festa d'aniversari dels seus 24 anys, el mateix dia que també va néixer Shakira, però 10 anys abans, ella en feia 34.

I, efectivament, al cap d'un moment va penjar la foto al Twitter i al seu Facebook al mateix temps. Una foto en la qual es veu al seu amic Carles Puyol amb la seva parella Malena Costa, un grup d'amics i a Shakira. 

Amb aquest gest, Piqué ha desactivat qualsevol negoci amb la seva vida i amb alguna probable foto marcant-li un gol a qualsevol  paparazzi que , a base de anar perseguint a la gent vol aconseguir alguna foto per tal de enriquir-se.

Va ser amb nocturnitat i escollint una setmana tranquil·la, ja que hi havia partit de seleccions i Piqué marxava de Barcelona fins dijous. Ha estat una bona gestió comunicativa de la seva vida privada. El que no sé si això és el final o només acaba de començar.

dimarts 1 de febrer de 2011

Carnicero: El periodisme d'anar per lliure


Fa un dies que el periodista Carlos Carnicero, que ara viu entre Londres i Madrid i al qual és un plaer llegir i escoltar a diferents mitjans de comunicació, va oferir una petita entrevista als companys de Periodista Digital. Si hi ha alguna cosa que m'agrada de Carnicero, és que és lliure, és a dir, no treballa per a cap empresa en concret (dic empresa, no mitjà) i diu el que pensa i a més ho dir clar. Això ho podem comprovar els que el llegim i l'escoltem habitualment.

En aquesta entrevista de curta durada diu unes quantes coses i fa unes quantes reflexions ràpides i exposa tal com funciona el món de la comunicació des de la relació poder i mitjans. Crec que és molt interessant el que diu. L'epitafi final és "Las empresas en general no te quieren para un proyecto, te quieren para un ratito". Efectivament, això funciona així.

dimarts 21 de desembre de 2010

El que ens amaguen els governs

El diumenge passat, Javier Moreno, director del diari El País, va fer un llarg article en el qual explica com va anar des del primer contacte amb Julian Assange fins l'inici de les revelacions dels documents en possessió de Wikileaks. Crec que l'article ajuda a entendre una mica el fenomen i, al mateix temps, complementa el post immediatament anterior a aquest en el qual es formula una sèrie de preguntes sobre el tema.

divendres 17 de desembre de 2010

Algunes preguntes sobre Wikileaks

Sóc un ferm defensor de la llibertat total a la xarxa sense cap tipus d'intervenció d'organisme o organització, a fi i efecte de controlar o lucrar-se econòmicament. Ara bé, és clar que a la xarxa s'ha d'aplicar les mateixes lleis que són vàlides fora d'ella. És a dir, perseguir les organitzacions mafioses, el llocs que facin apologia del terrorisme, grups extremistes i qualsevol tipus de temes que estiguin al marge de la llei. Dit això, he de dir que el personatge de Julian Assange, cara visible de Wikileaks, em sembla un tipus més aviat opac. Per això, llegint, mirant i escoltant tots aquests dies sobre el tema de Wikileaks no acabo de tenir clares certes qüestions que em plantejo en veu alta. 

Què és Wikileaks? Qui és Julian Assange? Qui ha  darrera d'ell i la seva organització? Era o és Assange, realment un hacker? Com ha aconseguit els papers? Entrant de manera il·lícita als ordinadors dels serveis de seguretat dels Estats Units o obtinguts amb filtracions del departament d'Estat nord-americà? Que és un secret d'Estat? Què posa en perill un secret d'Estat i què no posa en perill? El que s'ha publicat fins ara és secret d'Estat o són informes dels ambaixadors de diferents països fets a partir de xerrades  i retalls de premsa del país d'origen? Quins són el papers de les ambaixades i dels seus representants? Ajudar als ciutadans dels seus països o obtenir informació del país  a on es té l'ambaixada? Són les ambaixades de tots els països, però especialment el de les grans potències com Estats Units, un niu d'espies? És noticía o sorpresa que el rei del Marroc és un corrupte? És notícia o no, que els Estats Units estaven preocupats per les festes de Berlusconi, o que el tripartit preocupés al cònsol de EUA a Barcelona? Quan han pagat els mitjans de comunicació per publicar aquestes informacions? Es filtraran tots els 250.000 documents que diu que té Wikileaks? És lícit que un Estat com EUA pressioni a Mastercard, Visa o Pay Pal perquè suspengui els pagaments de les aportacions a Wikileaks? És lícit, al mateix temps, que la ciber-guerrilla ataqui i bloquegi les webs d'aquests llocs? S'hauria de perseguir, doncs, als mitjans de comunicació que publiquen cada dia les filtracions per les quals han pagat? Realment van ser assetjades sexualment les seves dues col·laboradores sueques per Assange? Per què van tardar tants dies en denunciar-lo? És casualitat que una de les denunciants tingués un bloc que es digués "com acabar amb un home de manera legal en set dies? Si els documents d'Assange els hagués obtingut algun diari de manera legal, s'hagués publicat en algun mitjà del món? Quan sortiran a la llum tot els papers sobre bancs i entitats que controlen tot el tema de la crisi actual i com es va gestar la crisi? Se sabrà els noms dels que s'estan beneficiant amb aquesta crisi del sistema global? És això el nou periodisme del segle XXI? És això la ciber-guerra total? La gent ha de saber tot el que fan el seus propis Estats? 

En tinc més, però m'aturo. Quan més llegeixo més dubtes tinc sobre el funcionament de tot.






dijous 25 de novembre de 2010

Blocs electorals: Seguim rondinant



Seguint amb el tema del l'anterior post i sempre parlant de l'actitud crítica dels informatius de TV3 respecte als blocs electorals, el passat dimarts dia 23 de Novembre vaig veure un interessant video del tractament a les altres televisions públiques europees de la informació dels partits en temps d'eleccions.

En la informació es pot veure una representant del CAC (Consell de l'Audiovisual de Catalunya) Dolors Comes dient textualment i referint-se a les protestes constants dels periodistes de TV3 "Les protestes en la seva reiteració estan fent planejar l'ombra sobre la qualitat de la informació i això al CAC ho lamentem". És a dir, els hi està dient als de TV3 que deixin de rondinar, que facin la seva feina i que acatin les regles del joc.

A qui han de protestar els periodistes és als polítics perquè canviïn aquestes regles del joc a l'hora de fer la informació relacionada amb la campanya electoral. 

Però, no. Haurem d'aguantar la cantarella de..."els hi recordem que els periodistes d'aquesta casa no firmem les informacions del bloc electoral perquè......bla,bla.....

Aquest és un privilegi més de treballar en una empresa pública i sobre tot de tenir el permís de la direcció per poder-ho fer. I mentrestant el CAC, el Tribunal Suprem, amb sentència ferma, o les juntes electorals, que diguin el que vulguin.

dimecres 17 de novembre de 2010

A favor dels blocs electorals


TN migdia 17-11-10


El proper diumenge 28 de Novembre el ciutadans i ciutadanes de Catalunya estan convocats a les urnes per triar la nova composició del Parlament de Catalunya. Des d'un punt de vista estrictament informatiu tant la premsa escrita com les ràdios i televisions fan un seguiment constant dels candidats, especialment dels cap de llista. Aquesta informació és totalment lliure pels mitjans privats però no així pels mitjans públics.

Segons una decisió de la junta electoral central i del consell de govern del CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) els partits amb representació parlamentària tenen un ordre d'aparició i de durada als mitjans públics en proporció a la seva representació al Parlament.

No només la junta electoral central ha avalat el fet dels blocs d'informació electoral sinó que ha estat ratificada amb sentència pel Tribunal Suprem després del recurs presentat per diverses entitats. Així doncs, l'única cosa que han de fer els periodistes dels mitjans públics és acatar la sentència i la reglamentació vigent. 

Però a TV3 ens recorden de manera constant que no estan a favor d'aquesta reglamentació vigent. No només això sinó que el passat dimecres dia 17, tant al TN migdia com al TN vespre, van emetre reportatges per explicar a la ciutadania com funcionen els blocs electorals i perquè no hi estan d'acord.

En una aparició al TN migdia del 17 de Novembre, el president del comitè professional de TV3, Sergi Mulero, va dir que " El ciutadà no només ens paga amb els seus impostos sinó que, a més, confia amb nosaltres" Efectivament paguem impostos però ignoro d'on treu que jo confio en els periodistes de TV3.


Veure TN vespre, informació sobre blocs electorals

En el TN vespre del mateix dimecres dia 17 i en el moment de donar pas al mateix video d'informació, a l'entradeta es va dir en referència als blocs electorals "ens condiciona el dret a la informació i a la llibertat dels periodistes" D'acord amb la primera afirmació. Però...la llibertat dels periodistes? Jo sóc dels que pensen (ho he comprovat personalment, per desgràcia) que la llibertat d'un  periodista s'acaba en el moment que passa la porta de l'empresa per la qual treballes. Decideix l'editor el concepte global de la secció d'informatius o es té en compte la composició ideològica del consell de govern de la corporació?

Si els periodistes fóssin lliures  a TV3 els informatius serien iguals ara, que en l'època de domini convergent i no és així. Sabem que el departament de Cultura i Mitjans Audiovisuals depèn exclusivament d'Esquerra Republicana i de manera tan unilateral respecte  a la resta del govern, que fins i tot Montilla i Saura poden sortir escaldats en qualsevol moment de TV3.

No deixa de ser curiós que el conseller del ram, Joan Manuel Tresserres que fins fa poc era independent dins de les llistes d'ERC s'afiliés al partit pocs dies abans de començar aquesta campanya electoral i que el seu home fort i amic de confiança fos sempre Enric Marín.

No deixa de ser curiós, també, que Enric Marín, l'home que com a secretari de comunicació del govern de la Generalitat de Catalunya, va negar als periodistes la informació sobre l'enfonsament del Carmel  demani ara transparència, llibertat i l'eliminació dels blocs electorals, tot una paradoxa.

Marín per aquest fet del Carmel va ser molt criticat al Parlament i cessat posteriorment. Però era massa amic de Tresserras perquè es quedés sense feina i després d'un breu pas com a responsable de comunicació del Centre d'Arts Santa Mònica va aparèixer de nou com a home fort de la Corporació.

Tanta és la vanitat i la queixa constant dels periodistes de TV3 que fins i tot el CAC ha hagut de sortir a criticar la vanitat dels periodistes en qüestió al temps que criticava també els blocs electorals.

Si els ciutadans acatem les sentencies, el mateix han de fer els periodistes malgrat que creguin que els priva de la llibertat en el moment d'informar. Els blocs electorals és l'única manera que surtin a les televisions públiques i de manera proporcional a la seva representació parlamentària tots el partits polítics. Agradi o no agradi així funciona, i el contrari no em garantiria aquesta aparició proporcional, ans al contrari, aniria sempre a favor dels que controlen el mitjà.

Pd: Això és aplicable a qualsevol mitjà públic independentment per qui estigui controlat políticament.

divendres 12 de novembre de 2010

Com No redactar una No notícia

El passat dijous a l'edició digital del diari El País, en el seu apartat d'economia, va sortir una informació que encara no he acabat de tenir clar si era una columna d'opinió o volia ser una informació. Si era una notícia, no sé a on era la notícia.


El redactat  parlava del professor Santiago Niño Becerra, de recent actualitat per l'èxit de vendes del seu llibre "El crash de 2010" un llibre en el qual de manera argumentada s'apunta els motius que ens han portat a la situació de crisi econòmica global. Niño Becerra fa unes previsions catastrofistes de com quedarà el món després de que passi tot el pitjor. És una previsió molt pesimista, i fa que la gent es divideixi en dos bàndols clarament oposat. Els que creuen fermament en les previsions i en els que arriben a la desqualificació del catedràtic d'economia.

El diari El País ha tirat pel dret directament i el redactor Miguel Jiménez no s'ha tallat un pèl en el moment de redactar una notícia basada en una informació de la agència EFE sobre una conferència que el professor Becerra va fer a Logronyo.

La situació devia ser la següent. Un periodista en mig de la redacció perdent el temps i li van dir "oye Miguel redacta una notícia sobre esto de la agencia EFE" i el periodista va tirar a donar. Per començar en el títol posa "errores garrafales" i analitza al llarg de l'article (o columna d'opinió) totes les errades de previsió que ha fet el professor Niño Becerra "parece claramente especializarse en la economia del desastre".

No. No és així com es redacta una notícia en un diari com El País. Primera, perquè el catedràtic d'economia doni una conferència a Logronyo no és notícia i segona, perquè ha dit el mateix de sempre probablement canviant les dates de la seva predicció. I sobretot, en un redactat en el qual hi ha opinió i  es menysprea a l'economista i catedràtic que és.

Vull pensar que ha estat un error infantil de la redacció d'El País fer un article d'aquestes característiques. Curiosament no han fet cap error carregant contra les grans agències de qualificació de ratings de seguretat dels bancs, les mateixes que dies abans del crac deien que Lehman Brothers era un banc d'inversió totalment segur o que la economia mundial anava vent en popa.

Niño Becerra és un economista molest per l'establishment perquè diu el que veuen les seves previsions i es incòmode pel sistema perquè és politicament incorrecte i això fa que sigui un personatge mal vist pels amics del capitalisme més correcte avui en dia, que és el capitalisme salvatge.

divendres 29 d’octubre de 2010

Com es mesura l'audiència a televisió?



Fa un parell de dies que circula per la xarxa un video que explica el funcionament del sistema de mesurar audiències a la televisió. En primer lloc s'ha d'aclarir que això és un curtmetratge amb actors, però que la història que s'explica és real.

Hi ha 4.500 famílies a Espanya amb aquests mesuradors. Del que veuen aquestes famílies, l'endemà surten les dades d'audiència i se sap si un programa té èxit o no, o quin va ser el moment més vist d'una pel·lícula i si una sèrie va ser un fracàs, o no. Tal com explica el curtmetratge, d'aquestes dades depenen molts programes, llocs de treball i, finalment, la inversió publicitària, que és la manera de fer rentable les televisions, especialment les privades, ara que la pública estatal ja no té publicitat.

Són prou representatives 4.500 famílies? Són fiables les dades que s'elaboren? Per què hi ha una sola empresa de mesurar audiències a tot Espanya?  No sé la resposta, però es decideixen moltes coses importants a partir d'aquestes dades. 

divendres 22 d’octubre de 2010

Moment històric: Puyal es mulla


Un dels focus d'atenció informativa del passat cap de setmana va ser l'assemblea de compromissaris del Futbol Club Barcelona. L'assemblea celebrada el dissabte des de les 10 del matí i  fins passades les sis de la tarda era la primera assemblea de la nova junta directiva de Sandro Rosell.

Un dels punts més destacats a discutir per l'assemblea era el fet d'exercir una acció de responsabilitat social sobre la manera de gestionar el club per l'anterior president Joan Laporta. Bàsicament, perquè ha deixat un deute de 48,7 milions d'euros i perquè hi ha hagut males pràctiques en l'apartat de les despeses.

Hi ha molts exemples i la llista és llarga de tot el capítol de despeses supèrflues i inútils i moltes vegades sense cap tipus de rebut que ho justifiqui. Partides com el fitxatge de dos jugadors que van costar 24 milions d'euros i que mai van jugar al Barça. 362.000 euros amb despeses de jets privats, 898.000 euros per comprar entrades particulars i compromisos per anar  a veure la Final Four de Bàsquet o per comprar entrades per anar a veure els U-2. També pel càtering de la llotja 576.000 euros, a raó de 20.000 euros per partit, de mitjana i molts més. Veure informe Mundo Deportivo.

Tot això als compromissaris se'ls hi va explicar a l'assemblea i es va acabar votant. La pregunta era, "Està a favor d'exercir una acció de responsabilitat social?

En el moment de la votació a la sala eren 1.093 compromissaris i el resultat final va ser 468 SI, 439 NO, 113 en blanc, la resta es va abstenir.

En contra del que diu tothom, la diferència no és de 29 vots d'una massa social de 200.000 socis, no. La diferència és més gran, vejam...

Si hi ha 200.000 socis i a la sala hi havien 1.000 socis, per fer-ho en números rodons, vol dir que cada compromissari representava a 200 socis, no? Doncs bé, el resultat final amb socis és de 93.600 socis Si, 87.800 No i 22.600 en blanc. Conclusió, no són 29 vots de diferencia. En socis són 5.800 per ser més precisos.

En el moment d'acabar l'acte, començava a les emissores de ràdio el partit entre el Barça i el València a l'estadi i les primeres opinions ja começaven a escoltar-se. Hi havien dos bàndols clarament diferents. Uns deien que la gestió de Laporta era nefasta i que era lògic que un jutge s'ho miri per si hi ha algun tipus de delicte. L'altre que deia que això era la judilització del club, que Laporta ha estat el president que ens ha donat més títols, que si els de Madrid se'n riuran, que la culpa és de Rosell perquè és un ressentit i un venjatiu, etc.. res de nou en la història d'aquest club.

Ara, dit això, he de confessar que em va sorprendre l'actitud de Joaquim Maria Puyal a la prèvia del partit. Tot just acabada l'assemblea, en un "speech" sense precedents per part de Puyal, va deixar anar comentaris contra l'assemblea i la junta que a mi em van deixar garratibat. Va dir entre d'altres   " Amb el seu vot en blanc (en referència a Rosell) ha promogut en certa manera fer com Heròdes, rentant-se les mans en un conflicte que de manera indirecte no s'ha volgut involucrar" i dir a continuació "des de la seva directiva i el plantejament general de l'assemblea no s'ha de deixar cap lloc al dubte" en referència que estava tot preparat i previst pels esdeveniments anésin tal i com van anar. (Va confondre Heròdes per Ponç Pilat, és igual, també confon els jugadors) Monòleg de Puyal a Catalunya Ràdio.

És a dir, Puyal, que des del primer cap de setmana del setembre de 1976, fa el futbol en català i que MAI, repeteixo, MAI havia obert la boca per prendre posició per cap del casos que hi hagut el club, ara, després de Montal, de 25 anys de Nuñez, de casos Cruyff, Maradona, Schuster, motí de l'Hespèria, etc, etc, va i surt de la terra neutral, de la qual no s'havia bellugat mai, i  precisament ara, va i es mulla.

La cita de Ponç Pilat no passa inadvertida per la gent afí a la seva opinió i es constitueix en l'ideòleg comunicatiu del grup laportista. L'endemà en el col·legi de periodistes i en una roda de premsa convocada per Joan Laporta, aquest afirma que Rosell es va rentar les mans com Pilat. Però això no és tot.


El mateix matí de dilluns, Pilar Rahola, incondicional de Laporta, afirma, primer a les 9 del matí a Rac1 i després a les 11 del matí a Can Cuní-TV3, que Sandro Rosell es va rentar les mans com Pilat

La defensa de Puyal no és a títol individual i es converteix amb el portaveu oficiós (i no dic oficial perquè Puyal a l'hora de donar la cara no ha volgut ser mai oficial en res) del grup de defensa de Laporta.

De fet escoltant el que diu Puyal, és el mateix que repeteix Laporta l'endemà en roda de premsa. Desconcertant paper el de Puyal que, després de tants anys d'aparent neutralitat, ha volgut convertir-se en l'ideòleg comunicatiu de Joan Laporta.

dijous 7 d’octubre de 2010

El convidat a TV3


Una de les novetats més esperades aquesta nova temporada a TV3, era el retorn de l'Albert Om amb una nova proposta diferent, al prime time de les nits de dilluns. Efectivament, la proposta de l'Om és innovadora, perquè no és el personatge que va  al plató de TV3, si no que és l'Albert Om que comparteix un parell de dies amb el personatge però en l'hàbitat del personatge, per això és Albert Om el convidat i no a l'inrevés com és habitual.

Una de les premisses en què el programa es basa, és amb la confiança i relació personal que prèviament l'entrevistador ja té amb els seus amfitrions, això és la clau perquè trobem gent coneguda popularment en l'àmbit més íntim com pot ser el menjador de casa o en el lavabo, o mentre Teresa Gimpera es maquilla o Eduard Punset s'afaita. El fet de que les preguntes es responguin a un periodista amic que està amb tu el cap de setmana fa que el protagonista sigui més proper i, fins i tot, es deixi anar a l'hora de explicar les seves coses.

Va ser emotiu el moment que Teresa Gimpera parlava de la mort del seu fill, en el qual, qui va  acabar plorant va ser l'Albert Om o emotiu i simpàtic el moment que Punset assegurava que el fet que tothom s'hagués mort no volia dir que ell també es moriria.

Om coneix els personatges i els sap com portar al terreny de les confessions i de la intimitat sempre en l'hàbitat del protagonista. Un proposta nova, diferent, agradable i portada, un cop més, amb extraordinària professionalitat per l'Albert Om, que en cada moment sap trobar el to a cada personatge. Aquesta proposta de les nits de dilluns en prime time ha suposat un èxit extraordinari d'audiència des del primer programa.

Les dades d'audiència així ho diuen:

L'última emissió, amb Antoni Bassas de protagonista, van ser espectaculars si tenim en compte que el programa va començar a un quart de dotze de la nit

Àgora (entrevista amb el president Montilla) de 21'50 a 22'35:

13% Share

Crackòvia de 22'35 a 23'15 :  

21'9 Share

El Convidat de 23'15 a 0'15 :

25'5 Share

És a dir, 1 de cada 4 catalans que mirava la tele en aquell moment (un quart de dotze) estava pendent de TV3. El que és curiós, és que a mida que anava avançant la nit cada cop hi havia més gent mirant la televisió catalana. I un altre fet. Cada cop que un polític surt per la tele la gent fuig. Montilla només 13% és a dir, 424.000 persones en aquell moment contra les 629.000 d'un quart de dotze.
I és que, propostes enginyoses i ben fetes sempre tenen la fidelitat del públic independentment de l'hora i "El Convidat", de moment, la té. Enhorabona.


L'última: També hi ha programes que tenen molta audiència i que són tele escombreries o programes que són molt bons i no els veu ningú. Depèn de l'hora, del que fan a les altres cadenes i d'un gran ventalls de variants diferents.

dijous 23 de setembre de 2010

Sobre la ràdio 2010-2011

Poques novetats pel que fa  a les programacions de la temporada 2010/11 a les ràdios espanyoles i catalanes, llevat del gran trasbals, en bloc, del departament d'esports de la Ser a la Cope, que mereix capítol a part.

Catalunya Ràdio, amb números totals ha perdut el lideratge de la ràdio a Catalunya, tot i que Manel Fuentes al matí ha aconseguit la primera posició, per poc, davant del seu màxim rival de Rac1, Jordi Basté. L'avantatge que fa possible que Rac1 al final del dia sigui líder total a Catalunya és en la franja de tarda, on Toni Clapés és líder, davant la proposta de Catalunya Ràdio de Silvia Cópulo.

A on hi ha hagut canvis és en el programa esportiu nocturn de l'emissora pública. Pere Escobar, en un acte de coherència per part de qui li correspon, ha decidit començar el programa a les onze de la nit, com la seva competència directa a Rac1, Joan Mª Pou. N'hi haurà prou en aquest canvi, perquè Escobar escurci distàncies amb Pou? La meva opinió és que no. La clau? El programa de Rac1 té una bona tria de tertulians, la majoria periodistes vinculats al món de l'esport que aporten opinions i valoracions de pes i qualitat, tot això acompanyat d'informes, reportatges i entrevistes a personatges d'actualitat. Tot el contrari que Escobar, que porta els seus vells amics i organitza una xerrada de bar, que cau en el caos i el desconcert sense, aparentment, cap ordre previ de temes a tractar. Pel que hem escoltat fins ara, Escobar, com a mínim, fa alguna que altre entrevista respecte a la temporada passada.

Els caps de setmana a Catalunya Ràdio ha desaparegut la veu de Núria Farré, que ha estat substituïda per Tatiana Sisquella. Ignoro els motius del canvi, si ha estat una marxa voluntària de Farré o una decisió de la direcció, però escoltarem a Sisquella per saber què aporta a la programació dels caps de setmana. De moment és tot una incògnita.

Parlant dels caps de setmana, he de dir que m'he emportat en la programació d'estiu una sorpresa agradable que és la d'escoltar a Llucià Ferrer a Rac1. Un programa de cap de setmana d'estiu ha de ser exactament el què ha fet Llucià Ferrer aquest estiu a Rac1. Llistó difícil que li ha deixat a Marta Cailà que continua en la temporada regular a Rac1 els dissabtes i diumenges.


El veterà programa "La nits dels ignorants" ha estat presentat durant la temporada regular per Mireia Mallol, al arribar la programació d'estiu a Catalunya Ràdio ens hem trobat a Xavier Solà. La sorpresa és que, després de que Solà, amb una picabaralla amb l'empresa, deixés la ràdio, ara torna a "La nit dels ignorants" en la temporada regular. Si en el cas del cap de setmana, és probable que Sisquella se'n en sortir bé, aquí ja estic  en condicions d'afirmar que és l'enterrament definitiu del veterà programa nocturn de l'emissora pública catalana. A més, hem de tenir en compte que a la competència més directe hi ha la repetició del programa de l'Oscar Dalmau, "La competència", i mai millor dit.

La transmissió d'en Puyal o La TdP, com diuen ara, continua buscant innovacions, nous canvis, nous reptes. Ara la penúltima d'en Puyal és que uns minuts abans de començar la retransmissions del futbol apareixen fent un gag els personatges del Crackòvia de televisió. Ignoro que es pretén amb un gag dels personatges televisius en mig d'una transmissió esportiva. Si han volgut crear sinèrgies entre la televisió i ràdio pública és una manera poc afortunada de fer-ho. Després a TV3, sobre les imatges dels gols del Barça hi posaran la veu del Pou de Rac1. Descoordinació?

Per cert, el dimarts 20 de Juliol vaig escoltar a José María García en el programa de Jordi Basté, preparat o no,  García es va comprometre a anar de franc un cop al mes al programa d'en Basté, és més, García va dir que no tenia cap inconvenient en desplaçar-se fins a Barcelona per fer la seva participació (ell va dir que no volia dir col·laboració, perquè no volia cobrar) Què pretén García anant a can Basté? Serà regular la participació? Durarà molt si García se'n va de la llengua? Atents a la jugada.

Pel que fa a la resta d'emissores, Com Ràdio continua  amb Jordi Duran pels matins i allarga el seu programa del vespre TotsxTots. La Ser, continua amb la seva programació habitual, Francino, Nierga, Barceló, com a eix central. Els membres del veterà programa Carrusel Deportivo i concretament Paco González i Pepe Domingo Castaño han marxat de la Ser i, en bloc, han arribat al departament d'esports de la Cope. Han aconseguit, a més, arrossegar amb ells a molts membres del departament d'esports de la Ser. Un malestar amb l'empresa i una oferta milionària damunt de la taula, han fet possible aquest inexplicable moviment cap a una empresa (la Cope) que ha fet un ERE per despatxar a uns quants treballadors i indemnitzar amb un xifra astronòmica al seu cap d'esports José Antonio Abellán. Hi ha alguna persona que ho entengui? Al temps, perquè tot això es veu molt fosc. Però la temptació dels diners ha fet que molta gent es bellugués de la Ser a la Cope.

Acabo 1. Alguna persona em pot dir per què Jordi Robirosa està tot el dia als Estats Units fent reportatges de basquetbol i TV3 no ha enviat a ningú al mundial de Bàsquet a Turquia?

Acabo 2. Algú em pot dir per què tot el "clan"  Sardà-Mainat estan tot el dia col·locant els seus productes a TV3? Primer "Buscant la Trinca" després, aquest estiu, el concurs "La Partida de TV3" i ara una sèrie protagonitzada per Rosa Maria Sardà, dirigida pel seu fill, Pol Mainat. Per acabar, Xavier Sardà de col·laborador a TV3 i Catalunya Ràdio? Han tardat en entrar, però quan ho han fet, ha estat amb les portes obertes de bat a bat.

Acabo 3. Algú em pot dir per què Terribas té vetat a Manel Fuentes? Fuentes té dues ofertes sobre la taula per fer televisió i cap és de TV3. Ah, clar, les sinèrgies són amb els amics, és clar.

Acabo 4. Per què a TV3 diuen que han estrenat un nou canal, el 3XL, i només és una petita franja horària nocturna a on hi ha el Canal Super 3 durant tot el dia?

dilluns 20 de setembre de 2010

Les entrevistes de Soler Serrano a " A Fondo"

Ara, que després de molt de temps en l'oblit, ens ha deixat Joaquín Soler Serrano, podria ser un bon moment per recuperar la seves extraordinàries entrevistes del programa "A Fondo" de Televisió Espanyola.

A Soler Serrano, la gent gran el recorda per les riuades del any 62 que van afectar el Vallès, principalment Terrassa i Rubí,  i que en un esforç titànic va estar hores i hores davant d'un micro per ajudar a comunicar-se entre la gent, és a dir, entre els afectats i el poble, que volia col·laborar i ajudar en la desgràcia. Probablement va ser aquella una experiència única, la improvisació, micròfon en mà, d'una ONG solidària basada en l'ajuda del poble sense suport governamental ni cap mena d'administració. Allò sí que va ser la màgia de la ràdio.

Però la vessant que jo vaig conèixer, de molt jove, va ser la del programa d'entrevistes a grans figures de la cultura internacional. No fa gaire han sortit aquelles gravacions de nou reeditades en DVD. És fàcil trobar-les al Youtube i també es poden baixar per internet. Fa pocs mesos, em vaig baixar les entrevistes a les figures catalanes que van passar per "A Fondo" Espriu, Rodoreda, Dalí, Pla.

És bo tornar-les a revisar per veure com eren aquestes figures i també com es feia una entrevista en profunditat a la televisió, ben preparada, sense la pressa de la publicitat, la por a la competència o el pànic al zàping. Eren altres temps, eren altres ritmes.


dimecres 8 de setembre de 2010

La distància i l'oblit

Vaig quedar amb aquella noia per l'última hora del matí, m'havia dit que a les dotze del migdia havia de venir a Barcelona a fer-se una analítica al centre de malalties tropicals del Clínic per saber si tenia algun tipus de malalties, ja que, em va explicar, que havia estat tot l'estiu a Moçambic treballant. El que havia de ser una trobada a la una de la tarda es va convertir en una llarga espera fins gairebé les tres de la tarda.

A l'arribar li vaig preguntar, per trencar el gel,  com havia anat l'analítica i què feia per Moçambic durant l'estiu. Aleshores ella, que va demostrar no tenir cap tipus de pressa, tot el contrari que jo, em va explicar que era professora en un institut de Barcelona però que li havia sortit una oportunitat per anar a treballar en una empresa de energies renovables a Maputo, la capital de Moçambic i cap allà hi va anar. Em va explicar detingudament que havia estat a Maputo, que li havia agradat molt el país i la seva gent. Preguntada sobre la seguretat del país em va explicar que ella vivia en el barri de blancs de la capital i que no tenia cap problema per sortir sola pel carrer, ni per anar a comprar, llevat les hores nocturnes. Vam parlar de la influència de Portugal sobre el país des de la seva independència aconseguida al Juny de 1975, de la inicial dependència de l'antiga URSS sobre Moçambic, del Frelimo que és el partit que des de la independència "guanya" (sí, entre cometes) totes les eleccions, de les inversions de les empreses xineses, dels recursos naturals, etc.
Després de fer tot un repàs extens a Moçambic i a la seva estada em va dir que des de feia un parell de dies estava molt amoïnada perquè tenia notícies dels seus antics companys de feina que deien que no podien sortir al carrer, que hi havia revoltes, protestes socials i, fins i tot, morts per trets, degut a l'intervenció del exèrcit. El govern de Moçambic havia près una sèrie de mesures que afectaven greument a la vida i a la precària economia dels Moçambiquenys i es queixava de que aquí no arriben notícies de res del que estava passant.
Com que eren quarts de quatre i jo havia de marxar a dinar, vam tancar el tema pel qual ens havíem citat i vaig marxar cap a casa. De retorn anava pensant amb les queixes de la noia sobre la nul·la informació que ens arriba de llocs allunyats.
Vaig posar la ràdio. Res de Moçambic. La tele, menys. Miraré la premsa a la secció d'Internacional, tampoc. A la premsa portuguesa, poc. A internet.... poca cosa. A les hores em vaig donar compte de que era massa lluny tot plegat i que ens importava poc, al món occidental, el que passa a l'Africa i que la distància, com diu el bolero, és l'oblit i si no hi ha notícia l'oblit ja es total.

Nota: Alguna persona sap, hores d'ara, la situació a Haití després del desembarcament de televisions occidentals quan el terratrèmol?

dimarts 31 d’agost de 2010

Dues bones notícies pel periodisme esportiu

A l'arribar de vacances em trobo, de manera sobtada, amb dues bones notícies, especialment agradables per a la gent que li agrada el món de l'esport.

La primera és que he quedat veritablement impressionat dels articles i anàlisi tècnica que ha realitzat el Martí Perarnau al diari Sport al llarg de tot l'estiu. Sense cap mena de dubte un periodista amb un prodigiós talent al servei de la teoria futbolística. Perarnau, primer atleta i després periodista esportiu, ha fet un estiu pletòric. Primer com articulista a El Periódico, després com analísta de futbol a l'Sport i després com a tertulià esportiu a Rac1 i, a continuació, activista del Twitter. Però la bona notícia és que després de tancar el seu bloc el maig del 2007 en ple èxit, l'ha recuperat aquest agost. Enhorabona als seguidors de futbol que van una mica més enllà de discutir si era gol o no.

Un altre bona notícia és que Jordi Costa, analista "futbolero" de la redacció de Rac1, ha debutat avui com a nou columnista de La Vanguardia, és probablement un dels alumnes avançats de Perarnau. Dues bones notícies pels que segueixen el món de l'esport a través dels mitjans de comunicació.