Notícia o publicitat?

És realment espectacular l'expectació que un sol aparell electrònic crea entre els mitjans de comunicació que de vegades en fan un gra massa d'un fet que podria passar com una presentació més, dels molts artilugis d'avui en dia. Mireu quin èmfasi li posa el presentador de Cuatro a la presentació del Ipad de Appel sembla com si fós l'amo de la empresa o com si fós un anunci revolucionari, però no és un anunci, és tan sols una notícia. La notícia de l'aparició d'un nou aparell de la factoria de Steve Jobs.

A vegades, en el mitjans de comunicació, no sé quan és notícia o quan és publicitat encoberta. Ja vaig parlar fa temps aquí d'alguns reportatges que feien al programa Entre Línies de TV3 que més que reportatges eren sessions de publireportatges pagats.

Posaré com exemple els divendres, als mitjans només es parla de les estrenes cinematogràfiques i ens passen un petit tràiler de la pel·lícula. Han pagat les productores de les pel·lícules per emetre els tràilers? No. Doncs aleshores és publicitat encoberta, perquè tenint en compte el nivell de les pel·lícules no es pot "vendre" com a element cultural al apartat de cultura de qualsevol mitjà.

El mateix passa amb els escriptors o cantants. Quan treuen un llibre o un disc no és que convoquin una roda de premsa i ja està, no. És que l'escriptor o cantant ens el trobem fins a les sopes durant tota una setmana a tots els programes de ràdio, televisió i espais de premsa. Això és publicitat gratis total. Després ens trobem amb la paradoxa de que enlloc de dir "El Corte Inglés" acabem dient allò de "uns grans magatzems de la Plaça Catalunya".

Acabo. L'altre dia a la gala del Mundo Deportivo van preguntar a Sandro Rossell sobre les eleccions als Barça i va dir que no en parlaria, el periodista va insistir i Rossell va dir que quan ell vulgui ja parlarà i els periodistes allà hi serem llepant el cul i posant-li els micros perquè parli. Seria bo, que de tant en tant fos el professional dels mitjans el que decidís si posa o no posa el micro quan els altres volen parlar. Sinó sempre marcaran els temps informatius els altres. És com ser convocats a rodes de premsa i no poder fer preguntes. Increïble? No, mentre hi accedim els altres faran el que vulguin amb els mitjans de comunicació. El periodista es l'únic que ha de tenir criteri per decidir si una cosa és noticia o no. O, no?

Mentre escric això, arriba Mel Gibson a Madrid i convoca una roda de premsa. En el moment d'entrar a la sala els periodistes aplaudeixen. Comença malament. Anem a entrevistar a un actor sobre la nova pel·lícula, no ha veure al nostre ídol.

Guardiola: Comunicació no verbal

Dimecres 20 de Gener, hora 13:30, Lloc: Sala de premsa del Futbol Club Barcelona. Per ordre d'aparició: Txiqui Begiristain, Josep Guardiola, Joan Laporta, Rafael Yuste. Guardiola surt cap cot. En el moment de seure Laporta allarga la mà a Josep Guardiola, aquest, sense mirar, veu la mà mig estesa del president i pensa: "Ara ja vols la foto?, ostres!!!" només o pensa, pero la seva gesticulació, la seva mirada perduda gratant-se de manera curta però intensa el nas, el delata. Guardiola que volia estalviar-se aquesta foto mira a la seva esquerra com demanant l'ajuda de Txiqui, aquest estira la mà i, en el mateix gest, si afegeix el vice-president Rafael Yuste. Guardiola mira al fons a la seva esquerra mig torçant el gest aparentant un somriure, no li agrada l'escena ni compartir-la amb Joan Laporta, és un personatge que detesta i que no suporta i la única cosa que vol és perdre'l de vista. Li hagués agradat firmar la renovació amb el nou president entrant però la pressió social i mediàtica és insostenible.

Es toca el nas tota l'estona amb la mirada perduda, mentrestant el president fa el "pavero", un cop més, davant de tota la premsa que omple a vessar la sala de premsa de can Barça, que avui s'ha quedat petita. Guardiola mira al cel i prega que aquell suplici finalitzi. Beu, sua, es grata, pateix. La sessió dura una hora que és una eternitat per en Guardiola. El seu recital de somriures forçats, tocades de nas i mirades de reüll a Laporta que estava a la seva dreta, mirades que traspúen despreci i fàstic al ensems, són constants.

Guardiola no és un tipus fals, la seva gesticulació revela exactament el que pensa, tan quan explica les coses al jugadors amb passió, com quan celebra un gol o quan està al costat d'algú que li cau malament. La roda de premsa en directe, tota sencera per Barça TV va ser un recital de comunicació no verbal per part de Guardiola i per fer-ne tota una tèsi.

Guardiola diu que no és íntim amic del president

Laporta diu que té bones relacions amb l'entrenador

La (pen)última xuleria de Laporta

La mort de Teddy Pendergrass

S'ha mort un dels grans de la música soul, Teddy Pendergrass. Va néixer a Filadelfia l'any 1950 i va formar part del famós grup Harold Melvin and the Blue Notes, després va iniciar la seva carrera en solitari. L'any 1982 va estavallar-se amb el seu espectacular Rolls Royce contra un arbre i va quedar-se paralític en una cadira de rodes, tenia 31 anys. No es va rendir. Després d'un parentèsis i un cop recuperat va continuar actuant pels escenaris. Un càncer de còlon se l'ha emportat a l'edat de 59 anys.

TVE: comencem malament l'any

Televisió Espanyola va emetre en el Telediario de les 21 hores del dimecres 13 de Gener dos vídeos per error. El primer era una tempesta que va caure durant el festival de música Heineken enregistrat el 15 de Juny del 2007 a la ciutat de Venècia i el van presentar com "la desgràcia en Haití" i el segon, unes imatges d'una carretera dels Estats Units que queda destrossada per la pluja i ens la van vendre com "Este es un video domestico que nos ha llegado hoy. Son las imágenes de las riadas de hace dos semanas...." (a Ciudad Real).

El fet que avui en dia tothom porti una càmera de vídeo o una de fotos sigui en el telèfon, o no, fa que circulin en gran immediatesa les imatges i que els mitjans de comunicació, al moment, les facin públiques sense comprovar ni l'origen ni la font. És més, he detectat a les passades vacances de nadal, que TV3 abusava de vídeos de Youtube. És un bon sistema per eliminar corresponsalies i enviats especials. Si les imatges de les notícies les tenim al moment penjades al Youtube o a qualsevol altre racó d'internet perquè fer més despeses inútils, no? Deu ser la política de restricció de les despeses.

Hem de tornar a les beceroles del periodisme: Les notícies es contrasten per diverses fonts i les imatges també.

Després del Telediario es van donar compte de l'errada i van penjar a la pàgina web de TVE la nota de rectificació.

13-01-2010 NOTA DE RECTIFICACIÓN: Televisión Española, dentro del amplio despliegue que hizo en sus ediciones de este miércoles para informar sobre el terremoto de Haití, emitió imágenes que no se correspondían con este suceso. Se trata de un video de youtube que se captó a través de internet. La dirección de TVE lamenta enormemente este error y pide disculpas por ello. Mientras se investiga el hecho, se ha reactivado el protocolo de máximo contraste cuando se utilizan imágenes vertidas en la Red.

Decàleg pel 2010

En el moment de encetar un nou any, he pensat fer un llistat del què ens ocuparà en els propers 12 mesos. És el meu decàleg pel 2010 sobre el món de la comunicació.

1. Fusions de les televisions.

La fusió entre Antena-3 i La Sexta, i la de Telecinco i Cuatro ja és un fet. És més aviat una compra de les primeres a les segones. Veurem com en les properes setmanes es van perfilant la sinèrgies entre cada un dels grups i com lliga la cultura empresarial de cada grup establert, que en el segon del casos és bastant diferent.

2. Eliminació de la publicitat de la televisió pública espanyola.

És una mesura que no he entès. Per què s'ha eliminat la publicitat de tot l'ens RTVE? Una empresa amb pressupost molt gran i unes despeses tan espectaculars. Prescindir d'un del recursos tan importants és un fet que no s'entén. El model actual és insostenible si tots els diners surten de l'estat. La paradoxa ha fet que aquests dies TVE sigui la més vista degut a la eliminació de la publicitat. El primer punt d'aquest decàleg no és aliè a aquesta renuncia a la publicitat, és segur que les privades han demanat fusionar-se si la pública renunciava al pastís publicitari. Demanat i fet.

3. Regulació de les descàrregues a Internet.

No recordo en els últims anys un ministre de cultura que m'agradés, em queia fatal un autoritari César Antonio Molina que va entrar humil·liant i destituint a Rosa Regàs com a directora de la Biblioteca Nacional i no m'agradat el nomenament de González-Sinde com a ministra de Cultura, perquè ha anat al ministeri a arreglar el que és seu: el interessos de productors i de la industria cinematogràfica. És com posar al president de la CEOE de ministre de treball, no és pot ser jutge i part, i la ministre és part interessada de l'àmbit del cinema. És cert que s'ha de regular les descàrregues per Internet, però qui ha de dir si és il·legal o no, és el jutge. No hi cap sentència de tancar cap web de intercanvis d'arxius P2P i es veu que la ministra vol tancar tot allò que no li reporti cap benefici a la seva pròpia butxaca. Ho seguirem. El tema és llarg i els internautes no es quedaran amb els braços creuats segons acaben d'anunciar. Serà un dels temes estrelles del 2010.

4. Repartiment de les fonts d'informació

Ja no només són els diaris en paper o per Internet, la radio o la televisió sinó que apareixen les noticies per altres canals sigui, blocs, radio per Internet, facebook, etc., i un nou fenomen que és el de les televisions en IP. Canals de televisió que es podran veure a través de la xarxa sense necessitat de tenir cap llicència a l'espai radioelèctric.

5. Novetats dels Smartphones

No només apareixen noves fonts d'informació sinó que apareixen nous formats. Al tradicional telèfon s'ha afegit o, millor dit, s'ha fos el concepte de petit telèfon amb notebook de butxaca en el qual es pot veure les notícies de qualsevol mitjà tan en 3G o en WIFI i en qualsevol aparell. Ara mateix es pot veure el Canal 24 hores de TVE en un Ipod touch per Wi-Fi o en un Starphone per 3G. La batalla entre el Iphone d'Appel i el Nexus One de Google serà a mort per guanyar mercat.

6. Implantació de la TDT a Espanya.

La propera primavera es tancaran definitivament les emissions en analògic. ¿Què em guanyat amb la arribada digital? Jo crec que res. Potser més qualitat d'imatge, millor so, molts més canals però molta porqueria. De moment tot decebedor, no hi ha idees bones i les que ho són estan arraconades a altes hores de la nit. Visca "el diari de Patrícia"!!!! i el "Sálvame". Por favor, Sálvame!!!! de la porqueria catòdica.

7.Definició de les webs dels diaris de paper. Pagament o no?

La decisió es va prendre de manera probablement precipitada per part dels diaris. El què en un principi de l'origen era tot de pagament es va obrir al gratis total. Cada cop es venen menys diaris de paper i es consulta més les web del diaris però el trasbals publicitari i les noves formes de finançament no han fet el canvi al nou sistema i això fa impossible la subsistència ni del diari en paper ni de les edicions a la xarxa.

8. Millora dels preus i de la velocitat de la xarxa

Aquest any que hem deixat enrere, ha estat el primer any que no hi hagut ni baixada de preus ni augment de la velocitat. Un país que vol ser capdavanter ha d'estar pendent de que tota la seva població, no només estigui informatitzada, sinó que, a mes, sàpiga fer ús de les eines informàtiques. He dit ús, no abús, les maquinetes estan per fer-nos la vida mes còmode i fàcil i no per estar tot el dia davant d'un xat o navegant sense solta ni volta i estar tot el dia davant d'una pantalla que en lloc de fer-nos la vida fàcil ens esclavitza. Hi han patologies descrites (gent que es lleva de matinada per consultar el correu). La població ha de tenir accés fàcil a Internet a preus raonables i a velocitats adequades. Les autoritats, especialment les de la competència, haurien de mirar perquè euro amunt o avall totes les operadores fan quasi les mateixes ofertes de preus i velocitats.

9. Arribada de l'E-book.

Ara em volen treure el plaer d'entrar en una llibreria a veure les novetats editorials o noves edicions de antics llibres o noves versions o reedicions o simplement a passejar pel mig de llibres a sentir la olor de paper o a tocar el llibres de tapa dura o els de butxaca. Es l'arribada de E-book un aparell en el qual ens podrem descarregar tots els llibres que volguem, pagant, és clar, i portar sempre al damunt. La industria ja es baralla per la quota de mercat. Amb mi que no hi comptin.

10. Inversió i repartiment de la inversió publicitària.

Tots aquest fenòmens que hem descrit fins ara no són possibles si, pel que fa als mitjans de comunicació, no reben una forta inversió, sigui via publicitat o d'altres vies que s'han de crear i que al final han de fer possible que econòmicament tots els projectes en mitjans siguin viables. Sinó, davant de tants fenòmens comunicatius, pot esclatar un altre bombolla: la dels mitjans. Desaparició o fusió, que a dia d'avui creiem impossibles, de diversos mitjans.

Aquest és el meu decàleg pel 2010, la situació econòmica mundial marcarà la pauta en els propers dotze mesos també en l'àmbit de la comunicació i nosaltres l'anirem explicant en aquest bloc. Tots aquests temes aniran sortint i d'altres que vagin apareixent els post dels propers mesos. S'admeten suggeriments. L'única cosa que desitjaria, és una mica més de regularitat a la hora de penjar els post. Ho intentaré.

Parlar i no dir res

Arriben a l'aeroport de Barcelona els membres de l'expedició Barcelona Solidària, ONG patrocinada per l'ajuntament de Barcelona. Tres del seus membres han estat segrestats pels membres de l'Al-Qaeda branca magrebí. Era una expedició total de 14 camions que, al seu pas per Mauritània, es van trobar amb el segrest dels membres de l'últim camió de l'expedició que circulava en fila índia per la ruta principal de Mauritània. Tothom ho sabia, però no se'n havia parlat massa de la presència, entre els expedicionaris, de la esposa de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que també es trobava a l'aeroport de Barcelona per rebre'ls a ells i a la seva esposa. Cuní connecta en directe amb l'aeroport i en un moment concret li fa una pregunta a Hereu: "Li faré una pregunta personal i si no vol, no me la contesti, però a l'expedició hi anava la seva esposa ....." Hereu contesta el que li dona la gana.

Primera reflexió que em ve al cap. Per què l'alcalde no vol parlar de la seva esposa? És un tema personal? La esposa del senyor alcalde ha anat amb l'expedició de l'ajuntament pagat en diners públics i no en vol parlar? Es va apuntar a la expedició perquè sí, o té una dilatada experiència amb expedicions solidàries pagades per l'ajuntament del seu marit? Si és així no és un tema personal i ha de parlar de l'expedició i també de què feia la senyora de l'alcalde en una missió pagada en diners públics de l'ajuntament. Més preguntes: És feina d'un ajuntament, ajudar als pobres de l'Àfrica? Si volen poden venir el senyors de l'ajuntament de Barcelona a les nou de la nit als contenidors d'escombraries de la cantonada quan tanca el supermercat del meu carrer veuran una gentada d'avis sense recursos, gent jove que no sé a on viuen i famílies senceres aprofitant els tomàquets picats, l'enciam de fulles negres o els iogurts que caduquen el mateix dia.

Però el tema del qual volia parlar en realitat, és la presa constant de pèl al qual es veuen sotmesos els periodistes per parts dels polítics.

La convocatòria de rodes de premsa sense poder fer preguntes, el rebre imatges editades pels propis partits en els qual el mitjans de comunicació es limiten a emetre allò que volen les màquines pensants dels partits i, sobre tot, el que més m'indigna. Quan accepten preguntes apliquen allò de "pregúntame lo que quieras que te contestaré lo que me dé la gana" . El president valencià Camps sortia de declarar al jutjats, li van posar el micròfons a la boca preguntant-li com l¡ havia anat i va dir "Hoy en Valencia hace un dia maravilloso y tal i qual"

L'alcalde de Barcelona quan obra la boca, primer, el que hauria de fer, és modular el seu to de veu i segon parlar de coses tangibles i reals perquè fa uns discursos molts genèrics parlant sempre de projectes i futur amb tot un reguitzell de frases fetes que no diuen absolutament res. Per exemple: "La ciutat ha de ser de tot els barcelonins i hem de fer nostres els projectes"?? "Hem de demostrar que podem tirar endavant amb l'esperit que ens empeny com a ciutat"?? "Lluitarem per què Barcelona sigui una ciutat de futur"???.... i coses d'aquest tipus que es poden aplicar per inaugurar un fanal, una paperera, les llums de nadal, una biblioteca o un casal d'avis o rebre una expedició que arriba de Mauritània, per exemple.

Després diuen que hi ha abstenció a les eleccions. Quan als partits polítics no saben què fer de certs personatges.... a l'ajuntament. I així ens va.

Pd: Potser m'ha sortit el post massa polític. Volia parlar de l'actitud dels polítics amb els mitjans de comunicació. No sé si me'n he sortit.

Canviar per millorar

He trobat aquest divertit vídeo en uns del blocs que visito habitualment i m'ha fet gràcia que un disseny ben pensat i alhora divertit, fa canviar el comportament de les persones. L'experiment passa al metro d'Estocolm i està patrocinat per VW.

Es aplicable també a qualsevol àmbit de la vida quotidiana. En els moments de fer canvis que siguin no traumatics i per millorar. En el cas de les escales per millorar la salut, en el cas interior per millorar l'esperit.

Comunicació i Poder

Encara no sé si va ser una entrevista o va ser una classe que va impartir en directe el sociòleg i professor Manuel Castells, l'altre dia a Can Cuní, però per els comunicòlegs va ser una xerrada molt interessant la que van mantenir Castells i Cuní.

El professor Castells, ha editar un nou llibre més a l'abast del públic, que el feixuc i llarg estudi de "La era de la comunicación" que tant reconeixement mundial li va donar. El nou llibre es titula "Comunicación y Poder" en el qual es parla de tot el que es belluga al voltant de les noves tècniques comunicatives i expansió i control de aquesta informació.

A la entrevista es pot escoltar que Castells parla de les noves estratègies comunicatives, de les xarxes socials, Internet i el seu poder, del debat d'idees als blocs. També ho fa de la passada campanya electoral d'Obama que va tenir un gran impacte a les xarxes socials i de la intimitat a Internet. Per acabar fent aquesta afirmació: "comunicació és més poder que informació" i la comunicació aplicat al àmbit polític: "ja no hi han líders, el líders som nosaltres".

L'entrevista amb el Cuní dura 31 minuts, una màster class sobre comunicació del segle XXI.

El penós canal internacional de TVE

Tenia pendent des de les vacances fer un post sobre el canal internacional de TVE. És un post que anava retardant, però les declaracions del president del congres dels diputats, José Bono, m'han vingut bé per aprofitar l'ocasió de fer una crítica sobre aquest canal internacional de TVE que no es veu a territori espanyol, però que de moment tot els ciutadans d'aquest estat paguem. És realment ridícula la imatge de la televisió pública espanyola que es dóna al estranger. Tothom que arriba a un hotel fora d'Espanya, el que fa és mirar si el bany és correcte, si l'habitació està en condicions i encenem la tele per fer el ràpid zàping del que es pot veure allà on ens trobem. En aquest zàping sempre et trobes una televisió casposa en programes que et sonen de fa temps, mesos, per no dir anys. És TVE internacional.

Posaré només l'últim exemple. A finals d'agost, en un hotel europeu, vaig veure cada dia a la mateixa hora en prime time una edició del programa que presenta Juan Ramón Lucas a la 1 de TVE "En noches como esta" el programa emès a la 1 de TVE, es va veure a Espanya el dijous 5 de Març del 2009.

Doncs bé, en aquest programa s'entrevistava en primer lloc a Josep Carreras i a continuació a Inocencio Arias, actual cònsol d'Espanya a Los Angeles. El programa el vaig veure com a mínim durant 4 nits seguides a la mateixa hora, vaig veure 4 vegades a Carreras i a Arias en l'entrevista del passat mes de Març i que jo veia a finals d' Agost. I així cada dia, repetint programes antics i casposos amb mesos i anys d'antiguitat.

Aquesta és la programació que al estranger es pot veure de TVE (no he vist en lloc el canal internacional de TV3) només dues coses en directe: fins a les deu del matí la connexió amb el canal 24 horas i el dissabte per la tarda....."Cine de Barrio". Sí, els que estan al estranger poden veure a Antonio Garisa, Ozores, Paco Martínez Soria, etc, els dissabtes per la tarda.

Qualsevol persona que va fora, s'indigna de la imatge de la televisió pública espanyola que està donant al estranger, però tornem i ens oblidem, la pena són pels espanyols residents que volen veure TVE i veuen cada dia el mateix, passat de context. Per exemple, a Arias "merengue" li preguntaven al Març ¿Va a ganar el Madrid esta Liga? I contestava "Por supuesto i la Champions. El Barça no tiene nada que hacer" Després del que va passar esportivament, veure això a l'agost feia riure o en el fons pena, segons com es miri.

Tan és així, que José Bono va dir, amb tota la raó del món, que era una vergonya el canal internacional de TVE.

Els treballadors ofesos van sortir en defensa de la casa i van dir que Bono "se ha pasado tres pueblos" Els que no han sortit del pueblo són els que programen el canal internacional de TVE. En canvi les associacions d'espectadors li donen tota la raó a Bono

El que és pitjor, és que això no millorarà, la desaparició de la publicitat a televisió espanyola, de la qual estic totalment en contra, farà que l'ens públic espanyol acabi molt pitjor del que està, hi hauran fortes retallades de personal i de mitjans i la primera en notar-ho, encara més, serà el canal internacional. O tot l'ens públic desapareix del mapa o hi haurà un forat econòmic, a càrrec de les contes de l'estat, monumental, perquè la renúncia a la publicitat no fa una televisió de millor qualitat ni més lliure sinó tot el contrari. A més, això només afavoreix al sector privat i no crec que això sigui política socialdemòcrata.

La grip A, la monja i la premsa

Aquesta tarda a quarts de sis, tinc hora perquè, a mi i tots els de casa, ens posin la vacuna de la grip estacional, és a dir, la de cada any per aquestes dates. Des de que ho fem, ningú a casa ha agafat la grip i com que tots estem en contacte directe amb la gent en llocs tancats doncs, per prevenció ho fem cada any.

Enguany, a més, apareix el dubte de si ens posem la famosa vacuna de la pandèmia mundial, la de la grip A. Hi ha tantes opinions com gent et puguis trobar pel carrer. Uns diuen que es una pandèmia mundial que és mortal i que ho recomanen les administracions de posar-se-la, sobre tot als grups de risc. Els grups de risc d'entrada suposo que són: gent gran, infants, personal sanitari, persones amb malalties cròniques, etc.

Però mires els diaris, escoltes la ràdio i veus la tele i constantment apareixen versions i opinions, també, completament contradictòries sobre la conveniència de posar-se, o no, la famosa vacuna. Les opinions van, des del que diu que no en n'hi ha per tant, que no ha esta comprovada la seva eficàcia, que no se'n saben les conseqüències o que pot tenir efectes secundaris molt greus. I d'altres completament contraries.

Una de les veus que han sorgit amb més força gràcies al seu vídeo penjat al Youtube és la veu de Teresa Forcades, llicenciada en medicina per la Universitat de Barcelona i amb la especialitat de Medicina Interna a la Universitat de Nova York. Forcades, en un vídeo de 53 minuts de durada i en un sol monòleg ens explica des del principi com apareix, o es crea, aquesta nova grip A, com es desenvolupa i la implicació, des de la OMS, fins els interessos dels laboratoris farmacèutics. És un vídeo que s'ha de veure...però no per està d'acord, sinó per escoltar a totes les parts, perquè la decisió final sobre el que es fa amb el nostre cos la tenim única i exclusivament cadascú de nosaltres.

Els que estan a favor de la vacunació de la grip A tenen també els seus arguments direm que més institucionals: Us heu de vacunar ho diu la OMS. Si ho diu la OMS que són els que hi entenen, què fa el ministeri? Us heu de vacunar. A on vas? A vacunar-me. Però, Per què? Ho han dit per la tele.

Els mitjans de comunicació que no haurien de prendre part en tot aquest tema també han pres partit hi m'ha sorprès molt que un diari com El País, que es suposa rigorós, faci un article desmuntant de dalt a baix el que diu Teresa Forcades. Fins i tot se l'acusa de portar hàbits. Sí, perquè Forcades és monja benedictina a Montserrat, però no crec que parli en cap moment com a monja. El titular del article es titula "Desmontando a la monja-bulo" després d'un article tan tendenciós, l'allau de crítiques al diari El País van ser tan aclaparadores que al diumenge següent a la defensora del lector del diari se li va girar feina "La monja y las teorias de la conspiración" titulava Pérez Oliva.

Un dia van posar unes càmeres de televisió espanyola a les portes d'un hospital de Madrid i a totes les infermeres o metges li preguntaven si es vacunaven contra la grip A, absolutament tots van dir que no i ho explicaven amb un argument que per a mi és definitiu. Si la grip estacional causa més morts que la grip A per què no obliguen abans a vacunar-se de la estacional abans que de la A?

Alguns dirien que els laboratoris guanyen més diners amb la vacunes de la grip A que en la estacional. En unes societats tan benestants com les nostres hem d'anar assumint que, tard o d'hora, ens morirem, és l'única cosa que la societat del benestar no pot fer per nosaltres, evitar la mort. Però abans de morir alguns volen guanyar diners amb nosaltres i ens volen tenir amb por i controlats.

Nota final: El mateixos que recomanen vacunar-se a tot el món per no morir de la grip A i perquè els laboratoris tingui guanys estratosfèrics i els polítics es cobreixen les espatlles davant de qualsevol responsabilitat, el mateixos, repeteixo, estan reunits a Roma, a la seu de FAO (també com la OMS depenent de Nacions Unides) i no troben uns quants milions d'euros perquè en els propers quatre anys morin milions de persones a tot el món de fam, especialment a l'Africa que, per cert, és a on s'experimenten la majoria de vacunes. Però aquests no formen part de les societats del benestar.

Afers interiors a TV3

Ja fa temps que alguns habituals d'aquest racó del ciberespai em comenten que hauria de fer un post per parlar de les novetats de TV3 d'aquesta temporada. Vaig decidir que ho faria, però quan la programació estés ja rodada per no jutjar depressa i corrents uns programes que, al ser nous, tarden un temps en rodar-se, cosa que serveix també pels presentadors o conductors dels programes.

Al matí, el programa del Josep Cuní ha guanyat audiència, especialment a la primera hora en què hi ha l'entrevista i posterior tertúlia, de la qual sóc un fan pel que es diu, pel to en què es diu i per la pluralitat dels tertulians. Trobo que és en aquest moments l'únic oasi audiovisual català, espero que duri.

El motiu de la pujada del Cuní es la desorientació total que ha patit l'audiència matinal a Catalunya. Després de la desaparició de l'Antoni Bassas hi va haver un públic que va donar-li una oportunitat a Neus Bonet a Catalunya Ràdio i un públic que també li va donar una oportunitat a Jordi Basté a RAC1. A la primera, poca gent la va escoltar i al segon, aquella embrenzida inicial que li va donar el quedar-se com a probable líder en solitari dels matins, no ha sabut, per a mi, aprofitar la oportunitat que el destí li ha donat. A un professional de la comunicació el primer que se li demana és credibilitat, que es guanya any rere any i defensant la seva pròpia independència informativa i això el Basté no ho ha fet. Una pena.

El canvi més important a TV3 venia a les tardes amb la marxa de l'Albert Om. Es va incorporar un equip que encapçalava el, fins aleshores, presentador del telenotícies, Xavi Coral. Una de les pors que hi havia, és la de perdre el millor conductor dels TN de la casa i de no encertar-la com a conductor de magazin de tarda. Objectiu complert. Ni el que fóra corresponsal a Brussel·les, Carles Prats, ha assolit el lideratge que tenia Coral com a presentador del TN, ni Xavi Coral ha aconseguit el lideratge que tenia Albert Om a les tardes. Esguerrada total.

Però anem a pams. La culpa del magazin de la tarda no és del Coral, que fa el que pot amb el programa de manera solvent. No. El que falla és el producte de dalt a baix. Crec, si no m'erro, que és un programa de la factoria Terrat (productora de Buenafuente) i és tal el caos, que a les primeres de canvi ja van canviar al director del programa de la tarda. Però en el meu judici hi ha molts més elements que fallen.

Per començar s'ha de dir que després de la marxa d'Om el repte d'assumir el programa de tarda era un repte de valents, era un programa consolidat, ferm, segur i amb una audiència fidel. En aquestes circumstàncies qualsevol canvi costa d'assimilar per l'espectador. Per a mi, el nom del programa ja grinyola "Divendres" i quan se li pregunta a Coral perquè es diu així, diu que a ell es el dia de la setmana que més li agrada. Om al començar el programa feia una tertúlia de mitja hora en temes lleugers però que es feien de manera amena (hi havia excepcions, és clar) però que ens distrèiem. Ara en canvi, passem d'un monòleg inicial, a l'aparició d'un parell de persones o tres i ens diuen notícies i comentaris de les notícies que han vist als diaris del matí i ho fan en molt poca gràcia. Després hi ha una entrevista, però que estan fetes per cobrir l'expedient i en les quals el Coral sembla que li falti una mica de esperit, a ell i a tot el programa en general. Que pinta Espartac Peran donant tombs per Catalunya amb una unitat mòbil? Esperarem, Coral diu que comencen a agafar velocitat de creuer però les audiències no diuen el mateix.

Banda Ampla és una altra de les estrenes de la temporada. Ha passat el mateix, han deixat a Lídia Heredia que marxés de Can Cuní, per posar-li al costat a un noi que, probablement devia ser molt bo fent de guionista dels guinyols del Canal Plus, però que li falta energia, veu i seguretat davant de les càmeres, estic parlant d' Antonio Martínez.

Una televisió pública, efectivament, ha de tenir un debat públic, obert, en el qual es parlin de temes d'actualitat i que la gent pugui expressar-se i dir la seva. Però hi ha d'haver uns mínim de rigurositat. D'entrada s'ha de saber de quins temes es parlaran aquell dia, portar experts en cadascun dels temes que es tractaran i després donar pas al públic, que de manera raonada pugui dir la seva per, al final, arribar a una conclusió del que s'ha dit.

Això ho va fer de manera magistral Joaquim Maria Puyal en el seu moment, quan estava en plena forma, a "La vida en un xip". No sembla que passi el mateix en aquest programa que més que "Banda Ampla" s'hauria de dir "Màniga Ampla", perquè a partir de la introducció inicial dels dos conductors, la gent comença a dir la seva durant dues hores seguides (el programa acaba a prop de la una de la matinada i és dimecres) repetint temes i conceptes o anant d'un tema al altre sense ordre ni concert. Que parli el poble, sí. Però que alguna persona hi posi ordre, si us plau. I per acabar, el fet que el programa sigui en dimecres i que a vegades sigui endarrerit a causa dels partits de Champions League no és el millor auguri per aquest programa. En una entrevista a El Periódico li pregunten a Heredia per l'audiència i diu que ella en això no s'hi fixa. Sintòmatic.

Després de no sé quants anys de "El Cor de la ciutat" aquest mes de desembre arriba al seu final un culebrot que no s'aguantava per enlloc. Les audiències no ho reflecteixen així, hi ha molt seguidor/a de la novel·la de la tarda, però les trames cada cop eren mes enrevessades i l'aparició o desaparició de personatges fets en funció dels interessos professionals de cada actor, han acabat cansant, com a mínim a un servidor, que ja no sé si són a Sant Andreu o Sants, o si el Peris té un bar, treballa amb l' Àlex Casanovas o ha muntat una merceria. Però entenc que els guionistes catalans i actors han de menjar calent també en temps de crisis. Però......

Us pensàveu que us lliuraríeu d'una novel·la a la tarda? No. Començarà una altra novel·la, però només això. Els guionistes, l'equip, les trames seran les mateixes. En aquest cas la protagonista de la nova telenovel·la serà una nova actriu que evidentment no ha fet cap novel·la a TV3: Mercedes Sampietro. Sampietro té el mèrit de fer de protagonista de "Nissaga de Poder" (96-98) i fer de protagonista a la següent sèrie "Laberint d'Ombres" (98-2000) és a dir, va empalmar dues series seguides de tarda. Un tal David Selvas i Pere Arquillué formaran part del repartiment. No tinc res amb la seva qualitat com actors, senzillament que el país és tan petit i el corral tan íntim, que sempre veiem les mateixes cares. Suposo que hi hauran putes, lladres, traïdors, fills de puta, drogoaddictes, okupes, borratxos, cornuts, homosexuals, en fi... el que els guionistes deuen veure cada dia al seu voltant. Quan surt algun personatge amb paper de bona persona el retraten com un beneit o com un infeliç.

Al final del camí resulta que s'acaba recorrent a programes veterans o consolidats com és el cas d'Afers Exteriors de Miquel Calçada, el programa d'aquestes característiques que ara fan totes les televisions autonòmiques i que, si no vaig equivocat, va ser el Mikimoto el pioner.

I per acabar, esta trontollant tant la cosa a nivell de programes que l'altre dia la directora de TV3 es va veure amb l'Albert Om per proposar-li la seva tornada a TV3 per fer un programa. Algun dia ens haurà d'explicar perquè va plegar Albert Om. Hi havia un projecte i ha fallat? Si Om torna, ha de ser amb un bon projecte fet a la seva mida, perquè sinó també es pot estrellar.

Mals temps per a la televisió. Un estudi recent diu que nomes el 36% dels programes que s'han estrenat aquesta temporada han funcionat. Si no funcionen, a les privades no tenen pietat i fan desaparèixer el programa (Heu de pensar que cada punt del share del programa suposa cents de milions d'ingressos publicitaris, una cosa que hauria d'anar a més amb la desaparició de la publicitat a TVE) la virtut de TV3, és que si el programa no funciona l'aguanten fins al final o fins on es pugui.

Final: Per què a Manel Fuentes, que hauria d'estar abocat en la recuperació de la audiència al matí i treballar de sol a sol, li permeten fer un programa a Antena-3 que ara presenta Juan Imedio i que es diu "Pánico en el Plató"? És una irresponsabilitat tan Fuentes com del qui li permet.

Fuentes publica una carta a El Periódico per justificar-se de les crítiques.

Premis Ondas. Això és el millor?

S'ha celebrat aquesta setmana a Barcelona la 56ena edició dels premis Ondas en les seves categories de ràdio, televisió i música. En principi són els premis més veterans, premiant al millor treball realitzat a la ràdio i televisió i, des de fa pocs anys, també en l'apartat musical, als millors treballs de l'any.

He de confessar que d'un temps cap aquí he seguit amb bastant desinterès aquests premis que, si bé, en un moment determinat resaltaven realment el millor del mitjans, crec que d'uns anys cap aquí estant bastant mal repartits per uns interessos d'empreses, professionals o d'altres interessos que se m'escapen.

La gota que ha vessat el got han estat els premis d'enguany. No trobo ni un, sí repeteixo, ni un premi encertat al cent per cent o merescut. Perquè si això que s'ha premiat és el millor del mitjans d'avui en dia "apaga y vamonos".

Els nacionals de ràdio per dues persones que fan programes allunyats de les grans audiències, Roberto Sánchez pel programa "Si amanece nos vamos" a la cadena Ser. Atenció: de 4 a 6 de la matinada. El premi és per fer l'horari durant tans anys seguits, suposo. Al pobre Sánchez el millor premi per ell és que el posin en horari diürn. Estos horarios envejecen, Roberto. Un altre premi per la Cope i el programa "Al Sur de la semana" dels caps de setmana, és a dir premi per la gent oblidada de la ràdio.

Premi de televisió per series diverses espanyoles: Fama, Física y Química i per els protagonistes de "Sin tetas no hay paraiso" i "Doctor Mateo". Sense comentaris. No veig series de televisió.

I premi per l'Informe Robinson un programa d'entrevistes a esportistes que fa Michael Robinson. També premi pel programa, de presumpte humor xeli, del Gran Wyoming, "El Intermedio" de la Sexta, cada dia amb menys gràcia i per Jorge Javier Vázquez que presenta un programa d'escombraries catòdiques, òbviament a Telecinco, del qual ignoro el nom. Em diuen que es diu "Sálvame". Suposo que deu ser els teleespectadors els que desitgen ser salvats.

És aquí on els premis Ondas que eren tota una il·lusió i un reconeixement pels professionals han donat una volta de més. Si el tal Vázquez que presenta el programa escombreries (durant el discurs va demanar que no es digui teleescombreria sinó que es digui, "neorrealismo televisivo") és capaç de rebre un premi com aquest, a partir d'ara, hem d'estar disposats a veure de tot en aquests premis, que acabaran perdent tot el prestigi que suposava per un professional haver-lo obtingut.

Per cert, que J.J. Vázquez va dir que li faria il·lusió en un futur presentar un informatiu. Estic convençut que si és a Telecinco el faràs aviat.

Si això és el millor de l'any, s'ha de fer un reflexió seriosa de cap a on van els mitjans, en especial la televisió que basa el seu èxit en series cada cop més iguals una de l'altre i en programes on gent que sense ofici ni benefici es posa a cridar davant les pantalles de la tele. Mentrestant tindrem Internet que podrem triar el que volem veure i a l'hora que ho volem veure i sense cap tipus d'imposició. O un bon llibre, per exemple. O la ràdio.

Les bones notícies també són notícia

Molt de tant en tant el diaris porten notícies agradables a la portada i/o en grans titulars. Les notícies agradables, amables, les que ens agradaria llegir cada dia, quan apareixen en els diaris ho fan en un raconet com una anècdota, com un fet insòlit, com una notícia estranya que no té cap secció per ubicar-la dins del diari.

Per això hi ha matins que ens alegra llegir el diari i trobar-te en primera pàgina aquesta notícia que porta a la portada La Vanguardia en la que s'explica que a una senyora, Montse Ventura, anava un bon dia a l'autobús i una altra ciutadana anònima, probablement metgessa, li va recomanar que es fes una analítica que va acabant revelant un important tumor.

Quina sensació tan extraordinària retrobant-se amb la part humana de les persones. No som tan salvatges com semblem, ni com diuen que som, ni com reflecteix la televisió o els mitjans en general. Senzillament que, al parlar només del que és dolent o noticia ens creiem que tot el món es igual i la única cosa que fan es posant-se la por al cos i creure que això es la selva. No. Jo sóc dels burros que crec amb la bondat del ser humà, el que passa que només els malvats són notícia, però ho són perquè són menys.

Des d'aquí convido als mitjans de comunicació que imitin a La Vanguardia i portin cada dia una noticia agradable o humana a la portada, serà la única manera de creure que encara som civilitzats.

Saps que passa: Que les bones notícies no venen. Una vegada es va crear un diari només en bones noticies i va ser un fracàs. La gent vol morts, sang, fetge, guerres, explosions de gas, polítics, corrupció, revoltes socials,etc..

Doncs, espero que, si es així, ho sigui perquè aquest fets són l'excepció i no la regla.

Nota: La prova que aquestes notícies no son habituals als diaris es que La Vanguardia la ha posat a la secció "Tendencias". Tan de bo que ho sigui de tendència.

Enigma resolt, es troba a la metgessa.

Pell blanca, veu de negre

Em truca el meu amic Xavi i em diu: Has sentit la nova versió del Just de Way You Are de Billy Joel? No, responc. La canta un italià que es diu Mario Biondi, però el que fa és una versió com la de Barry White. I això? Li pregunto. Té la mateixa veu que Barry White, diu. Un italià blanc, alt, espigat i prim amb la mateixa veu que Barry White? Impossible.



Aquesta és la versió de Barry White. Voleu veure l'italià alt i espigat també en directe...

De totes maneres el geni és el compositor. Billy Joel en plena forma l'any 1977, també en directe.

Nota: Una mica de música per desengreixar dels últims posts. Demà atacarem de nou.

Tensió al Parlament

Ha estat dura la sessió de control al Parlament de Catalunya pel que fa als mitjans audiovisuals.

Enganxada forta d'Albert Sáez contra tota la classe política i de Mònica Terribas amb els membres de Convergència i Unió. Hi ha tensió en l'àmbit polític. Els escàndols de les últimes setmanes estan posant als partits en tensió i Sáez que va arribar a President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per unanimitat i després de moltes setmanes de negociacions, n'està fart.

Aquest càrrecs tipus, director de TV3, President del CCMA o director de Catalunya Ràdio, són càrrecs polítics? Perquè queda demostrat que intentar mantenir un mínim de dignitat periodística és impossible.

Després del discurs d'avui, Sáez, Terribas i Cullell aguantaran fins a les properes eleccions i encara gràcies.

Auditoria periodística

En temps de bonança econòmica, tothom que pot, fa els quartos ràpidament. Són les èpoques en què un ministre d'economia, Carlos Solchaga, és capaç de dir "En España es el país que uno se puede hacer millonario más rapidamente" són frases fruit de qui ha passat una postguerra o qui ha passat dificultats econòmiques de jove i de cop i volta toca calé fresc. Aquesta frase, per exemple, no la diria mai Emilio Botín. Botín en té una que em fa riure més. Un dia en una entrevista, a mitjans dels vuitanta quan Solchaga va dir la frase, Botín la deixava anar a una periodista i li va dir "Creame señorita, ricos, ricos, lo que se dice ricos de verdad, somos muy pocos" El més fort és que era veritat. Ja,ja,ja.

Per la mateixa època en un debat a televisió en el que tothom estava eufòric pel que feia a la economia (eren els temps de Mario Conde, Javier de la Rosa, etc) va obrir la boca Ramón Tamames i va dir allò tan elemental que ha de recordar sempre un economista assenyat " Ojo, que los ciclos existen " se'n en van en riure d'ell, ja,ja, calla comunista!!, li deien.

Efectivament, els cicles en economia existeixen i a tota eufòria financera li segueix una davallada econòmica, aleshores quan es toca fons és quan surt tota la merda acumulada de les èpoques d'eufòria. El tràfic d'influències, el desviament de capital, les caixes B, el diner negre, els comptes a les Illes Caiman. Què se n'ha fet de Mario Conde, Javier de la Rosa, Solchaga, Roldan.....? Entrant i surtint dels jutjats o de la presó. Ara que estem tocant fons de l'actual crisi financera, comença a sortir tota la merda acumulada en els últims temps d'eufòria (aquí es podria citar el llibre de John Kenneth Galbraith, Breve Historia de la Euforia Financiera, en el qual diu que això es cíclic i humà) ara surten casos com el del Palau de la Música o el cas Gürtel, per citar els dos més grans, de moment. Porqueria que acaba esquitxant als partits polítics, perquè no ens enganyem més, en gran part dels temes econòmics, hi ha la mare de tots el ous que és el finançament, sempre dubtós i irregular, dels partits polítics.

Pel que fa a l'àmbit estrictament de la comunicació apareixen uns informes encarregats pel govern català per fer un seguiment dels columnistes i líders d'opinió de Catalunya. En el moment de fer aquests informes l'home fort a l'ombre del govern era Antoni Bolaño, ara tertulià, com no!! de diferent mitjans de comunicació. Bolaño nega haver donat l'ordre de controlar les opinions dels periodistes en qüestió. Que són els següents: Màrius Carol, Francesc-Marc Alvaro, Antoni Puigverd, Vicenç Villatoro, Iu Forn, Fernando Ónega i probablement Pilar Rahola i Xavier Vidal-Folch.

Molts organismes públics a primera hora del matí ja tenen damunt de la taula un recull de premsa per saber que diuen els diaris del dia, d'allò que afecte a cada gabinet. Estic parlant de ministeris, presidència del govern central o autonòmics, conselleries, diputacions i demés organismes públics. Això és i ha estat així sempre. Que diuen avui de nosaltres? Aquest recull de premsa generalment és elaborat pel departament de premsa de cada organisme. També hi han empreses externes que fan aquest treball. Però una cosa és un recull de premsa i l'altre elaborar un informe de seguiment de diversos periodistes. Realment volen saber l'opinió de Vicenç Villatoro? que no saben que ha estat diputat al Parlament de Catalunya per CiU. I la de Iu Forn? en un sol article que llegeixen a l'Avui ja sabran de quin peu calça. I l'Antoni Puigverd? que no saben que l'única cosa que té és la independència de dir el que li dóna la gana amb el més alts dels respectes per a tothom i des de el seu to de veu i d'escriure moderat i tranquil. I a Màrius Carol? es va definir, no fa gaire, com a lliurepensador tot i ser cap de comunicació del Grupo Godó. I Pilar Rahola? que creieu que està, més a prop del PP o de la sobirania de Catalunya? I Francesc-Marc Álvaro? un dels homes més mimats de CiU en els bons temps de CiU.

El que els hi preocupa als polítics, o el que no entenen, és que no puguis tenir etiquetes, que un dia parlis bé d'un i l'endemà li portis la contrària. Volen tenir tot sota control. Saber cadascú de quin peu calça i en realitat alguns anem descalços i això és el que no els hi quadra. Ells estan sotmesos a la disciplina del partit, alguns a la nostre llibertat individual i uns altres als seus editors. Finalment, m'ha sorprès que alguns dels auditats es sorprenguèssin de que fós controlat, llegit i analitzat. Això per desgràcia sempre ha existit i un altre cosa: el que acabo comprovant és que els polítics no es llegeixen els diaris ni en diagonal, perquè si no no encarreguerien un informe per saber que pensa aquest o l'altre. El llegeixes tres dies seguits i ja està, no?

Pd: Qui diu que no els tenen controlats, mireu això de Joan Ferran al seu blog sobre Álvaro.

Prisa-Mediapro lluita pel poder, un annex

Després d'haver escrit el post titulat "Prisa-Mediapro lluita pel poder" han aparegut un parell d'informacions més que venen a completar o a confirmar el que ja es deia en el post en qüestió. Com a mínim hi han un parell de dades que venen a confirmar el que es deia.

Primera: No només hi han queixes i malestar entre els lectors de El País pel que intueixen un canvi de rumb o tendència en la línia editorial del diari provocat única i exclusivament per qüestions d'empresa sinó que hi ha també dins de la pròpia redacció del diari periodistes que no volen interferències informatives per interessos empresarial i han arribat les queixes a la direcció per part dels propis treballadors. De fet la pròpia defensora de El País en parlava en la seva columna del diumenge 27 de Setembre en un article titulat Empresa y Periodismo. Tal és la confusió a nivell empresarial que els nervis de l'home fort de la empresa han provocat que un altre membre de la família Polanco deixes el vaixell. Continuarà.

Segona: En el mateix post acabava dient que això dels drets del futbol el que es paga pels futbolistes i la marxa econòmica dels clubs era insostenible. Doncs bé, només cal llegir l'entrevista que li fa Emilio Pérez de Rozas a José Maria Gay (a la foto), professor d'economia financera i comptabilitat de la Universitat de Barcelona, a El Periódico del dissabte 3 d'Octubre. Gay, "perico" que ha format part de la junta directiva del Espanyol, porta temps estudiant el deute del clubs i afirma que tot això des d'un punt de vista financer no s'aguanta per enlloc.

Com que continuaran las bestieses, les continuarem comentant.

Pd: Després de l'autocrítica constant de la defensora de El País, avui diumenge 4 d'Octubre no he trobat encara la columna de la defensora de El País per enlloc. Més censura?

Apagada tecnològica (momentànea)

Em fa molta gràcia aquesta foto que he tret de la web de la Casa Blanca concretament del Flickr on hi han totes les imatges dels actes d'Obama i la seva familia en actes oficials i privats.

La imatge correspon a una reunió que hi va haver a la Casa Blanca el 23 de Març d'enguany en una reunió entre delegats d'Afganistan i Pakistan per tractar sobre la pacificació de la zona.

Una condició: Telèfons fora de la reunió. I aquí teniu, mòbils, Blackberrys i demés aparells es van quedar a la porta de la sala de reunions. No creieu que aquí es podria fer el mateix? La tecnologia està perquè nosaltres la utilitzem i no perquè ella ens esclavitzi, no?

Prisa- Mediapro lluita pel poder

La victòria de Felipe Gonzàlez a la tardor de 1982 i la conseqüent arribada al poder del PSOE va suposar una injecció de moral pels membres del grup Prisa.

Feia pocs mesos que havien comprat la cadena SER després d'un intent fallit de crear ràdio El País. El País com a diari estava totalment consolidat entre les esquerres espanyoles només faltava un gran braç armat a nivell televisió, que va arriba l'any 1992 amb la posada en marxa de Canal Plus, una televisió que seria de pagament i que a més tenia els drets de futbol de la lliga espanyola en exclusiva, cosa que va fer possible que en primer moment tothom per veure el futbol s'hagués de donar d'alta de la nova plataforma.

Eren bon temps pel grup, La Cadena Ser era líder d'audiència, El País líder en ventes i la gent feia cues per emportar-se el codificador del Canal Plus a casa. Jesús Polanco entrava i sortia de la Moncloa quan li donava la gana i Juan Luis Cebrián, director de El País aleshores, també. Eren els moments dolços del socialisme i del grup mediatic, s'estimaven i es necessitaven els uns als altres.

Però va durar fins la caiguda en desgràcia de Felipe González que va caure del govern espanyol al 1996. Per aquella època va arriba al govern José Maria Aznar que només va fer que posar pals a les rodes a l'imperi mediàtic de Polanco. Amb el retorn dels socialistes als poder l'any 2004 el grup Prisa-Sogecable comença a passar per dificultats econòmiques. Els drets dels partits de futbol cada dia són més cars, la gent ja no es baralla per aconseguir un codificador de Canal Plus, ara Canal Satélite Digital, la xifra d'abonats s'ha quedat estancada i la lluita amb Via Digital impulsada per Aznar a deixat seqüeles, i encara més, el nou socialista de la Moncloa no es diu Felipe González.

El nou inquilí es diu José Luis Rodríguez Zapatero i no només no reconeix a la vella guàrdia del PSOE sinó que tampoc reconeix als amics de l'anterior president. A Zapatero li surt la oportunitat de que un nou grup mediàtic fet per gent de la seva generació i en alguna ocasió propera personalment es posi al seu servei.

Mediapro-La Sexta apareix amb dos trumfos a la mà. Primera: Ha negociat amb tots els clubs de futbol els drets de televisió del propers anys i ho ha fet aprofitant la prepotència de Canal Plus que es creien amos i senyors de tots el drets del clubs de futbol eternament i, segona, aprofitant la feblesa econòmica del grup de Polanco. Això, a més, coincideix amb la feblesa de salut de Polanco i la posterior mort del creador de tot el gran grup mediàtic espanyol de centre-esquerres. El cop de gràcia definitiu el dóna la Sexta creant la TDT de pagament i la creació de Gol TV amb els drets del partits de futbol de la lliga espanyola i la Champions League entre d'altres. També apareix al quioscos el diari Público per fer ombra des de les esquerres a El País.

Tots aquests moviments deixen absolutament desconcertats als senyors de Prisa. Primer perquè veuen que ja no són les ninetes dels seus ulls de Zapatero i segon perquè el deute econòmic és cada dia més astronòmic i és tant el deute acumulat que ningú es vol fer càrrec dels deutes del grup polanquista. Veure post "La crisi"

Arribats aquí. el passat mes d'agost Juan Luis Cebrián llença un dels seus habituals punyals des de les pàgines del seu diari i titula "Un Desatino" la concessió de la TDT de pagament en ple mes d'Agost i amb decret llei per afavorir encara més a la gent de Mediapro.

Cebrián sap que el màxim responsable de que la TDT tiri endavant en caràcter d'urgència es el Ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, amb la justificació que és una bona manera de desenvolupar la transició cap a la TDT per part de la població. Cebrián no ho entent així, perquè afavoreix a la competència que ja està preparada i clava un altre punyal públic al ministre Sebastián.

En els següents dies del mes d'agost i setembre i des de diferents columnes de El País l'atac al govern espanyol és constant, per sorpresa dels propis lectors, fins i tot. La única que fa autocrítica pública és la defensora del lector Milagros Pérez Oliva.

Abans de marxar de vacances Pérez Oliva fa un article ja comentat en aquest bloc, titulat "Las incertidumbres de la Prensa" on fa un repàs del que està passant en aquest moments al sector. A mitjans de setembre i en la seva columna habitual dels diumenges, la defensora dels lectors del diari El País recull les crítiques, jo crec que massives, dels lectors del diari que relacionen directament les crítiques constants al executiu espanyol amb l'afavoriment en qüestions empresarials del govern cap a la competència, és a dir, La Sexta Mediapro. José Miguel Contreras o Jaume Roures són ara els nous Cebrián i Polanco del govern socialista.

I per acabar. M'he deixat moltes coses per dir i molts matisos per aclarir, però vull dir que el grup creixent d'avui, el modern, el que tothom està pendent de abonar-se perquè encara no hi han descodificadors serà el grup Prisa de demà. I tot per una raó molt elemental i d'una base estrictament econòmica. No hi ha tanta gent per abonar-se a les plataformes de pagament i per amortitzar totes les bestieses que es paguen pels drets dels equips de futbol. Algun dia veurem que no es poden pagar 100 milions d'euros per un futbolista perquè és absolutament inviable des d'un punt de vista econòmic amortitzar la inversió, si algun dia s'imposa la racionalitat al món del futbol es veurà clarament.

Adéu Andreu

Una de les primeres incorporacions de professionals a La Sexta va ser la d'Andrés Montes. Montes, fill de pare cubà y resident a Madrid era comentarista de bàsquet a les emissores de ràdio de la capital. Recordo que a mitjans del anys vuitanta va aparèixer per Antena-3 Ràdio per fer les retransmissions de bàsquet.

Aleshores el cap d'esports era, ni més ni menys, que Jose Mª García i va creure convenien donar-li un toc particular a les retransmissions de bàsquet dels dissabtes a la tarda.

No us ho creureu, però hi havia una època que sabies que els dissabtes a la tarda hi havia carrusel de bàsquet. Tots els partits a les vuit del vespre i després a les deu, un de futbol, la resta de jornada de futbol es jugava a la tarda de diumenge o a les cinc o a les vuit. La qüestió és que, per potenciar les retransmissions de bàsquet els dissabtes a la tarda, García va fer venir al tal Andrés Montes. Al principi la cosa semblava original. "Tiquitaca", "ratatatatata", etc, però el que al principi feia gràcia i creies original es va tornar en un malson. García va acabar fart d'ell i li va dir per on era la porta.

L'arribada de Canal+, que tenia els drets de la NBA, va fer possible que Montes s'incorpores a la cadena del grup Prisa i com que estava fent els partits de matinada no l'havíem de suportar, a no ser que fós que t'interesses molt el partit. Però vet aquí que comença la Sexta i té els drets del mundial de Japó de bàsquet, ara fa dos anys i després els drets de la lliga de futbol i al director general de la Sexta, Jose Miguel Contreras, gran aficionat al basquetbol i jugador habitual de la cantxa de bàsquet que s'ha fet fer Zapatero a la Moncloa, no té una altra pensada que fitxar a Montes.

Al principi és el de sempre "Tiqui taka", "Riki bussines" i tot el serial de costum. Però quan portes escoltant al personatge un parell d'hores es fa insuportable i més si hi ha un campionat que l'has de aguantar cada dia. El repertori de tonteries és absolutament obsolet, curt i gastat. La gràcia es torna en pena sobre tot quan veus que darrera de tot això no hi absolutament res més. No li he sentit un comentari tècnic seriós i rigurós i tampoc sap quan és l'hora de fer conya i l'hora de parlar seriosament. Aquestes queixes han durat fins que el pròpi Contreras, l'únic que el defensava a la Sexta, a signat la defunció de Montes.

Adéu Andreu.