dimecres, 18 / novembre / 2009
La grip A, la monja i la premsa
divendres, 13 / novembre / 2009
Afers interiors a TV3
Ja fa temps que alguns habituals d'aquest racó del ciberespai em comenten que hauria de fer un post per parlar de les novetats de TV3 d'aquesta temporada. Vaig decidir que ho faria, però quan la programació estés ja rodada per no jutjar depressa i corrents uns programes que, al ser nous, tarden un temps en rodar-se, cosa que serveix també pels presentadors o conductors dels programes.Al matí, el programa del Josep Cuní ha guanyat audiència, especialment a la primera hora en què hi ha l'entrevista i posterior tertúlia, de la qual sóc un fan pel que es diu, pel to en què es diu i per la pluralitat dels tertulians. Trobo que és en aquest moments l'únic oasi audiovisual català, espero que duri.
El canvi més important a TV3 venia a les tardes amb la marxa de l'Albert Om. Es va incorporar un equip que encapçalava el, fins aleshores, presentador del telenotícies, Xavi Coral. Una de les pors que hi havia, és la de perdre el millor conductor dels TN de la casa i de no encertar-la com a conductor de magazin de tarda. Objectiu complert. Ni el que fóra corresponsal a Brussel·les, Carles Prats, ha assolit el lideratge que tenia Coral com a presentador del TN, ni Xavi Coral ha aconseguit el lideratge que tenia Albert Om a les tardes. Esguerrada total.
Però anem a pams. La culpa del magazin de la tarda no és del Coral, que fa el que pot amb el programa de manera solvent. No. El que falla és el producte de dalt a baix. Crec, si no m'erro, que és un programa de la factoria Terrat (productora de Buenafuente) i és tal el caos, que a les primeres de canvi ja van canviar al director del programa de la tarda. Però en el meu judici hi ha molts més elements que fallen.
Per començar s'ha de dir que després de la marxa d'Om el repte d'assumir el programa de tarda era un repte de valents, era un programa consolidat, ferm, segur i amb una audiència fidel. En aquestes circumstàncies qualsevol canvi costa d'assimilar per l'espectador. Per a mi, el nom del programa ja grinyola "Divendres" i quan se li pregunta a Coral perquè es diu així, diu que a ell es el dia de la setmana que més li agrada. Om al començar el programa feia una tertúlia de mitja hora en temes lleugers però que es feien de manera amena (hi havia excepcions, és clar) però que ens distrèiem. Ara en canvi, passem d'un monòleg inicial, a l'aparició d'un parell de persones o tres i ens diuen notícies i comentaris de les notícies que han vist als diaris del matí i ho fan en molt poca gràcia. Després hi ha una entrevista, però que estan fetes per cobrir l'expedient i en les quals el Coral sembla que li falti una mica de esperit, a ell i a tot el programa en general. Que pinta Espartac Peran donant tombs per Catalunya amb una unitat mòbil? Esperarem, Coral diu que comencen a agafar velocitat de creuer però les audiències no diuen el mateix.
Banda Ampla és una altra de les estrenes de la temporada. Ha passat el mateix, han deixat a Lídia Heredia que marxés de Can Cuní, per posar-li al costat a un noi que, probablement devia ser molt bo fent de guionista dels guinyols del Canal Plus, però que li falta energia, veu i seguretat davant de les càmeres, estic parlant d' Antonio Martínez.Això ho va fer de manera magistral Joaquim Maria Puyal en el seu moment, quan estava en plena forma, a "La vida en un xip". No sembla que passi el mateix en aquest programa que més que "Banda Ampla" s'hauria de dir "Màniga Ampla", perquè a partir de la introducció inicial dels dos conductors, la gent comença a dir la seva durant dues hores seguides (el programa acaba a prop de la una de la matinada i és dimecres) repetint temes i conceptes o anant d'un tema al altre sense ordre ni concert. Que parli el poble, sí. Però que alguna persona hi posi ordre, si us plau. I per acabar, el fet que el programa sigui en dimecres i que a vegades sigui endarrerit a causa dels partits de Champions League no és el millor auguri per aquest programa. En una entrevista a El Periódico li pregunten a Heredia per l'audiència i diu que ella en això no s'hi fixa. Sintòmatic.
Després de no sé quants anys de "El Cor de la ciutat" aquest mes de desembre arriba al seu final un culebrot que no s'aguantava per enlloc. Les audiències no ho reflecteixen així, hi ha molt seguidor/a de la novel·la de la tarda, però les trames cada cop eren mes enrevessades i l'aparició o desaparició de personatges fets en funció dels interessos professionals de cada actor, han acabat cansant, com a mínim a un servidor, que ja no sé si són a Sant Andreu o Sants, o si el Peris té un bar, treballa amb l' Àlex Casanovas o ha muntat una merceria. Però entenc que els guionistes catalans i actors han de menjar calent també en temps de crisis. Però......
I per acabar, esta trontollant tant la cosa a nivell de programes que l'altre dia la directora de TV3 es va veure amb l'Albert Om per proposar-li la seva tornada a TV3 per fer un programa. Algun dia ens haurà d'explicar perquè va plegar Albert Om. Hi havia un projecte i ha fallat? Si Om torna, ha de ser amb un bon projecte fet a la seva mida, perquè sinó també es pot estrellar. Fuentes publica una carta a El Periódico per justificar-se de les crítiques.
divendres, 6 / novembre / 2009
Premis Ondas. Això és el millor?
S'ha celebrat aquesta setmana a Barcelona la 56ena edició dels premis Ondas en les seves categories de ràdio, televisió i música. En principi són els premis més veterans, premiant al millor treball realitzat a la ràdio i televisió i, des de fa pocs anys, també en l'apartat musical, als millors treballs de l'any.dimarts, 27 / octubre / 2009
Les bones notícies també són notícia
Molt de tant en tant el diaris porten notícies agradables a la portada i/o en grans titulars. Les notícies agradables, amables, les que ens agradaria llegir cada dia, quan apareixen en els diaris ho fan en un raconet com una anècdota, com un fet insòlit, com una notícia estranya que no té cap secció per ubicar-la dins del diari.Nota: La prova que aquestes notícies no son habituals als diaris es que La Vanguardia la ha posat a la secció "Tendencias". Tan de bo que ho sigui de tendència.
Enigma resolt, es troba a la metgessa.
dilluns, 12 / octubre / 2009
Pell blanca, veu de negre
Aquesta és la versió de Barry White. Voleu veure l'italià alt i espigat també en directe...
De totes maneres el geni és el compositor. Billy Joel en plena forma l'any 1977, també en directe.
Nota: Una mica de música per desengreixar dels últims posts. Demà atacarem de nou.
divendres, 9 / octubre / 2009
Tensió al Parlament
Enganxada forta d'Albert Sáez contra tota la classe política i de Mònica Terribas amb els membres de Convergència i Unió. Hi ha tensió en l'àmbit polític. Els escàndols de les últimes setmanes estan posant als partits en tensió i Sáez que va arribar a President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per unanimitat i després de moltes setmanes de negociacions, n'està fart.
Aquest càrrecs tipus, director de TV3, President del CCMA o director de Catalunya Ràdio, són càrrecs polítics? Perquè queda demostrat que intentar mantenir un mínim de dignitat periodística és impossible.
Després del discurs d'avui, Sáez, Terribas i Cullell aguantaran fins a les properes eleccions i encara gràcies.
dimecres, 7 / octubre / 2009
Auditoria periodística
En temps de bonança econòmica, tothom que pot, fa els quartos ràpidament. Són les èpoques en què un ministre d'economia, Carlos Solchaga, és capaç de dir "En España es el país que uno se puede hacer millonario más rapidamente" són frases fruit de qui ha passat una postguerra o qui ha passat dificultats econòmiques de jove i de cop i volta toca calé fresc. Aquesta frase, per exemple, no la diria mai Emilio Botín. Botín en té una que em fa riure més. Un dia en una entrevista, a mitjans dels vuitanta quan Solchaga va dir la frase, Botín la deixava anar a una periodista i li va dir "Creame señorita, ricos, ricos, lo que se dice ricos de verdad, somos muy pocos" El més fort és que era veritat. Ja,ja,ja.
Molts organismes públics a primera hora del matí ja tenen damunt de la taula un recull de premsa per saber que diuen els diaris del dia, d'allò que afecte a cada gabinet. Estic parlant de ministeris, presidència del govern central o autonòmics, conselleries, diputacions i demés organismes públics. Això és i ha estat així sempre. Que diuen avui de nosaltres? Aquest recull de premsa generalment és elaborat pel departament de premsa de cada organisme. També hi han empreses externes que fan aquest treball. Però una cosa és un recull de premsa i l'altre elaborar un informe de seguiment de diversos periodistes. Realment volen saber l'opinió de Vicenç Villatoro? que no saben que ha estat diputat al Parlament de Catalunya per CiU. I la de Iu Forn? en un sol article que llegeixen a l'Avui ja sabran de quin peu calça. I l'Antoni Puigverd? que no saben que l'única cosa que té és la independència de dir el que li dóna la gana amb el més alts dels respectes per a tothom i des de el seu to de veu i d'escriure moderat i tranquil. I a Màrius Carol? es va definir, no fa gaire, com a lliurepensador tot i ser cap de comunicació del Grupo Godó. I Pilar Rahola? que creieu que està, més a prop del PP o de la sobirania de Catalunya? I Francesc-Marc Álvaro? un dels homes més mimats de CiU en els bons temps de CiU.
El que els hi preocupa als polítics, o el que no entenen, és que no puguis tenir etiquetes, que un dia parlis bé d'un i l'endemà li portis la contrària. Volen tenir tot sota control. Saber cadascú de quin peu calça i en realitat alguns anem descalços i això és el que no els hi quadra. Ells estan sotmesos a la disciplina del partit, alguns a la nostre llibertat individual i uns altres als seus editors. Finalment, m'ha sorprès que alguns dels auditats es sorprenguèssin de que fós controlat, llegit i analitzat. Això per desgràcia sempre ha existit i un altre cosa: el que acabo comprovant és que els polítics no es llegeixen els diaris ni en diagonal, perquè si no no encarreguerien un informe per saber que pensa aquest o l'altre. El llegeixes tres dies seguits i ja està, no?Pd: Qui diu que no els tenen controlats, mireu això de Joan Ferran al seu blog sobre Álvaro.
diumenge, 4 / octubre / 2009
Prisa-Mediapro lluita pel poder, un annex
Després d'haver escrit el post titulat "Prisa-Mediapro lluita pel poder" han aparegut un parell d'informacions més que venen a completar o a confirmar el que ja es deia en el post en qüestió. Com a mínim hi han un parell de dades que venen a confirmar el que es deia. divendres, 2 / octubre / 2009
Apagada tecnològica (momentànea)
Em fa molta gràcia aquesta foto que he tret de la web de la Casa Blanca concretament del Flickr on hi han totes les imatges dels actes d'Obama i la seva familia en actes oficials i privats.La imatge correspon a una reunió que hi va haver a la Casa Blanca el 23 de Març d'enguany en una reunió entre delegats d'Afganistan i Pakistan per tractar sobre la pacificació de la zona.
Una condició: Telèfons fora de la reunió. I aquí teniu, mòbils, Blackberrys i demés aparells es van quedar a la porta de la sala de reunions. No creieu que aquí es podria fer el mateix? La tecnologia està perquè nosaltres la utilitzem i no perquè ella ens esclavitzi, no?
dimecres, 30 / setembre / 2009
Prisa- Mediapro lluita pel poder
La victòria de Felipe Gonzàlez a la tardor de 1982 i la conseqüent arribada al poder del PSOE va suposar una injecció de moral pels membres del grup Prisa.
Tots aquests moviments deixen absolutament desconcertats als senyors de Prisa. Primer perquè veuen que ja no són les ninetes dels seus ulls de Zapatero i segon perquè el deute econòmic és cada dia més astronòmic i és tant el deute acumulat que ningú es vol fer càrrec dels deutes del grup polanquista. Veure post "La crisi"dimarts, 22 / setembre / 2009
Adéu Andreu
Una de les primeres incorporacions de professionals a La Sexta va ser la d'Andrés Montes. Montes, fill de pare cubà y resident a Madrid era comentarista de bàsquet a les emissores de ràdio de la capital. Recordo que a mitjans del anys vuitanta va aparèixer per Antena-3 Ràdio per fer les retransmissions de bàsquet.Adéu Andreu.
dijous, 17 / setembre / 2009
Els trasplantats som uns agraïts
“Estic molt content de ser avui amb tots vosaltres. I, com alguns de vosaltres potser ja sabeu, fa cinc mesos em van transplantar un fetge, i ara porto el fetge d’una persona de vint i pocs anys que va morir en un accident de cotxe i va tenir la generositat de donar els seus òrgans. Sense aquesta generositat, jo no seria aquí. Espero que tots nosaltres siguem generosos i donem els nostres òrgans. M’agradaria aprofitar aquest moment per donar les gràcies a tots els membres de la comunitat Apple, pel càlid suport que he rebut en tot moment, que m’ha ajudat molt. Dono especialment les gràcies a Tim Cook i al consell executiu d’Apple. Realment han estat a l’alçada de les circumstàncies en tot moment i han portat la companyia mot bé durant aquesta època tan dura. Moltes gràcies, companys, aquest aplaudiment és per a vosaltres. Ja ho veieu, estic dret, torno a estar a Apple, gaudint de cada dia, i tinc ganes de treballar amb aquests equips tan increïblement bons per crear nous productes…” (Traducció Enric Vidal, trasplantat renal, també)
Expectació a San Francisco. És l'aparició de Steve Jobs el santa santorum d'Appel. El motiu oficial de la convocatòria a tots els mitjans de comunicació mundials és la presentació de la nova versió del ipod nano. Càbales per els malalts de les tecnologies. Portarà càmera de vídeo? I de fotos? Quants megapíxels? I el preu? de ben segur que portarà ràdio. Es tanquen les llums del Yerba Buena Pavillion i apareix un senyor molt prim amb un fil de veu. Rep aplaudiments del públic present a la sala. Steve Jobs se'l veu feble, en pocs mesos a patit un agressiu càncer de pàncrees i un trasplantament de fetge. Abans de res fa un agraïment a la família del donant de fetge, que en el moment mes dur de la vida d'uns pares van accedir a que el seu fill mort en un accident de trànsit fós donant d'òrgans un dels quals va anar a parar al cos de Jobs. Sí. S'ha d'agraïr infinitament a Jobs que davant de tota l'expectació que hi havia pel seu retorn les primeres paraules fóssin d'agraïment i sobre tot que recordes que hi han moltes persones que estan esperant un òrgan per a ser trasplantats.
Aquestes paraules em van arribar al cor perquè va coincidir en la mateixa setmana que feia 4 anys que sóc aquí gràcies a un trasplantament de ronyó. Ara fa 4 anys també hi va haver una família que davant la mort del seu fill van donar el seu SÍ perquè unes altres persones continuïn (continuem) endavant en la seva vida.
Gràcies Steve. Vas fer més tu en dos minuts que uns altres fent-ho des de petits racons com aquest humil bloc. Heu de recordar sempre que hi ha gent que espera els vostres òrgans.
Pd: No és habitual fer un post personal en aquest bloc però l'aparició pública de Steve Jobs em serveix d'excusa.
dimarts, 4 / agost / 2009
Tot de franc?

dimarts, 14 / juliol / 2009
Quan informar és jugar-se la vida
Crònica de Sergi VicenteEn primer lloc, donar-vos les gracies a tots pel suport. És dificil compartir i ordenar el cumul de sensacions d'aquests dies, pero les vostres paraules m'encoratgen.
Ahir a la tarda, amb molts periodistes estrangers fent les maletes i el tema dels uigurs mig desinflat informativament, el tancament de mesquites podia haver estat l'ultima historia noticiable. Semblava que simplement cobriria l'expedient, i poc m'imaginava que acabaria formant part de la noticia, cosa mai desitjable.
A fora la "mesquita blanca", al barri uigur, on havien permes les oracions (entenc que per alliberar unamica de pressio i no encendre mes els anims), s'hi havia concentrat molta gent. Molts uigurs, molts periodistes, i molta policia.
Aquests dies, poca gent parla a camera, per no dir ningu. Un amic fotograf em va advertir: "esa mujer del paraguas se nos ha acercado antes, tiene ganas de hablar." Hi vaig anar i li vaig preguntar en xines... Em va respondre en angles:
-Per que em parles en xines? Jo soc uigur, no soc xinesa.
-D'acord, disculpi. Em pot respondre en angles?
-Li parlare en uigur.
Va comencar un discurs i de seguida es va anar acostant una multitud que va acabar aplaudint. Alguns ploraven. Al cap d'una estona, la dona, una empresaria de nom Madina Ahtam, em (ens, perque ja eren unes quantes cameres) va demanar entre llagrimes que no ens n'anessim, que venia la policia i que tenien por. Al cap d'una estona van dir "anem caminant cap alla", i jo els vaig dir que ens fiquessim als carreros, que alla es podrien dispersar. Per sorpresa meva, aixi que el grup (manifestants i periodistes) va comencar a moure's, allo es va convertir en marxa. Es van animar i van dir "anem a comissaria!".
Ja aleshores era conscient que, encara que fos de forma pasiva, haviem "provocat" tot allo. Pero un cop arribats alla, allo era una noticia i per tant, la decisio instintiva era grabar. Ahir, mentre alliberavem tensions en una mena de "botellon" improvisat davant la porta de l'hotel Haide (on s'ha instal.lat el centre de premsa i on dormen la majoria dels periodistes), amb amions plens de soldats patrullant els carrers altrament deserts, vem comentat amb alguns companys fins a quin punt ens hauriem d'haver distanciat en algun moment. Reconeixo que el limit entre fer la feina i decidir distanciar-se no es facil de calibrar. Penses: els manifestants ens han utilitzat, i nosaltres a ells, potser hauria estat mes assenyat grabar l'entrevista i recomanar-los que se n'anessin abans que la cosa es compliques.
Amb la marxa iniciada, les forces de seguretat anaven prenent posicions. Pero el determinant va ser l'arribada de les forces especials, els homes de negre. Recordo la cara d'odi del cap dels "SWAT" dient "go! go!" un a un als periodistes estrangers. Al principi, em vaig resistir. Madina m'agafava del brac i amb llagrimes em demanava que em quedes. Son moments de record confus, pero si que recordo un policia d'etnia uigur que ens va separar i em va fer fora mentre el cap dels SWAT es dirigia a mi apuntant-me amb la porra. Se sentia el soroll dels helicopters que sobrevolaven la zona.
La resta va ser correr. Primer per salvar el material. Vaig ficar-me al cotxe (en marxa) de la BBC, i alla dins vaig canviar la cinta. El que vaig fer amb les cintes no ho puc explicar.
Recorreguts uns metres, el cotxe va parar. Els carrers ja estaven tallats i s'aproximaven mes efectius policials i militars. Vaig pensar "Deu n'hi do, per quatre arreplegats que es manifesten pacificament... Els esclafaran." Van baixar els de la BBC per fer un stand up i jo tambe. Des de la distancia, seria mes facil. Vaig grabar algunes imatges de tota l'operacio i em vaig acostar una mica fins on estaven els companys de l'ABC i d'El Pais. Els vaig demanar que m'ajudessin a agafar la camera. Per diferents motius, no sortia a la primera, i a la tercera, ja massa tard, havien arribat dos agents, que ens van retenir. Ens portaven al cotxe i, passats uns metres i certa distraccio, vaig acoseguir que deixessin anar el company de l'ABC, que havia aguantat la camera mentre jo feia l'stand up.
Em van portar a una comissaria amb un altre company japones. D'aquella comissaria ens van portar a una comissaria central, on hi havia tambe un holandes i, mes tard, tambe hi vem veure un america.
El que va passar despres, s'assembla molt a altres detencions que he tingut en els meu sis anys com a periodista a la Xina. Llargues esperes, informe que has de firmar, que si vols aigua, que si no et donem cap mena d'explicacio, que t'esperis, bla bla L'informe policial, que era unicament rutinari, vaig accedir a signar-lo. No deia res que em comprometes. Pero mes tard em van demanar que hi poses una emprenta dactilar amb tinta vermella:
-Disculpi, jo no soc un criminal. Ja pot fer el que vulgui, que jo no hi posare pas la meva emprenta, aqui.
Volien que els dones la camera i els vaig dir que no els la donava, que els podia ensenyar les imatges pero que no els donava el meu equip. Els vaig ensenyar el que tenia, es a dir, els stand ups i poca cosa mes. Es van quedar parats i em van dir que m'havien grabat, on es veia clarament que jo seguia la manifestacio.
-Ah, aquelles cintes? Les he donat als meus companys abans que ens separessin. No veu que jo no porto la meva bossa?
Despres vaig comprendre el que buscaven. Alfinal de la setena hora, i despres de tenir-nos en habitacions separades i tansols oferint-me fangmianmian (fideus pre-cuinats) van arribar el de l'oficina d'informacio de Xinjiang i el cap de policia, el big boss. Estava enfurismat. Va dir que havien ferit un agent, un company seu, i que nosaltres n'erem els repsonsables.
-Disculpi, jo no em sento culpable d'aixo. Nomes estavem fent la nostra feina i vostes ens han donat aquesta acreditacio.
Em va aixecar la veu encara mes emprenyat, i el japones, en Kobayashi, em va fer veure que era millor escoltar-los i mes aviat fer bondat. Dels tres, al capdavall jo era el que parlava millor xines. I em vaig armar de paciencia i li vaig dir:
-Miri, em sap molt de greu aixo del seu company, i si voste creu que nosaltres hi tenim res a veure, doncs, ho sento. Pero en cap moment era la nostra intencio.
Era el preu per sortir d'alla. Mentrestant, al capo em venia la imatge de Madina i de la resta de detinguts, als quals vaig veure per ultim cop agenollats i amb les mans al clatell, algun d'ell fins i tot arrossegat cap als vehicles policials.
Vem acomiadar-nos intentant ser amables i vem pujar a una furgoneta. Des d'alla podiem veure un grup de persones estirades boca abaix, emmanillats. Els policies els apuntaven amb llinternes i els van fer aixecar per posar-los en vehicles policials. Les sabates van quedar alla al terra. La imatge era molt trista, igual que en el moment de la detencio aquella tarda. "Si aixo ho fan a l'exterior, que deuen fer a l'interior dels centres de detencio?", es la conclusio en les converses posteriors al bar de l'hotel.
Durant tota la detencio, vaig estar en comunicacio amb diferents companys que o nomes trucaven per solidaritat, sino tambe per informar. Tambe es va posar en contacte amb mi el Christian, del Consolat, que en aquell moment estava de guardia. Aquests dies costa molt trucar des de l'exterior (des d'aqui no es poden fer trucades internacionals) i finalment en Francesc Gonzalez, productor de TV3, va aconseguir comunicar amb mi. Vem fer fins i tot un directe telefonic i ara no recordo ben be si va ser durant o despres de la detencio.
De nou a l'hotel, tenia el temps necessari per fer la cronica. La vaig fer en el temps record d'una hora, entre captura d'imatges, text, muntatge i renderitzacio. Tenia prou temps per enviar amb garanties, conscient de les limitacions per connectar-se i que sempre cal un marge de seguretat perque una noticia de titular arribi a temps.
Despres de l'enviament, vaig ensenyar el material a alguns companys i l'Olatz Simon, la companya d'ETB, em va fer veure que, en un dels planos, semblava que un policia es queixava d'una ferida. Davant el dubte, he decidit incloure la imatge (a ralenti), tot sigui pel be de la veritat. Malauradament, no sabem ni que se n'ha fet d'aquests detinguts uigurs, ni a quin tracte se'ls ha sotmes, ni quan seran alliberats. En qualsevol cas, una cosa no treu a l'altra i cal explicar-ho tot.
Penso en el punt de vista que he adoptat. Sempre existeix, no ens enganyem. I arribo a la conclusio que, d'entrada, amb el problema dels uigurs hi ha una questio numerica o, si voleu, de mitjans. Els uigurs no es queixen per res, ni decideixen no parlar a camera per res, ni armen una revolta per res. I aixo es el que, al capdavall, he intentat explicar ara i en les anteriors ocasions que he visitat aquesta zona. Si son una minoria o una majoria? Sobre aixo nomes ens podem remetre als fets, i l'unic que us puc dir que aquesta ciutat estava fa una setmana potes enlaire. Nomes cal mirar els videos que circulen per internet.
En fi, ho deixo aqui. Podria explicar molts mes detalls, pero es tard i dema tinc feina.
Nota Beltranyenca: El Sergi no té a l'ordinador portàtil ni accents, ni molts signes ortogràfics.
dijous, 9 / juliol / 2009
Antonio Machado enterrat a Cotlliure
Escoltat al Tour 2009. L'etapa arriba a Perpinyà i a pocs quilòmetres de l'arribada es veu una imatge aèria d'una localitat i surt un rètol a la pantalla que posa: Cotlliure. Però... un matís al que va dir Pedro Delgado, Machado no va viure a Cotlliure, només va morir. Fugint de les tropes franquistes va arribar a la frontera molt dèbil de forces van agafar una pensió a la primera localitat que van trobar i als pocs dies moria. Està enterrat al cementiri de la localitat. "Ah, si? Pues no lo sabia"
Michael Jackson in memoriam
Michael Jackson - Rock with you
En el moment de fer el repàs a la vida artística de Michael Jackson (la privada que cadascú que faci el que vulgui). He sentit opinions que deien que el millor disc de Jackson era Thriller. Efectivament, el disc Thriller de MJ és el més venut de la història de la música pop, però en contra de la majoria, crec que el millor va ser Off the Wall, l'anterior.
Ja a l'edat de cinc anys, Michael, el més petit del clan, cantava i ballava amb un desvergonyiment que va deixar bocabadats a tots. Els cinc germans van crear els Jackson Five, amb tanta popularitat als escenaris i a les llistes d'èxits que, fins i tot, se'n feien sèries de dibuixos animats amb ells com a protagonistes.
Des dels 5 anys fins als 20, Michael va ser el lider total, cantant soul, balades, mig temps i ballant com ningú. A finals dels anys 70 necessita urgentment començar una nova carrera en solitari per acabar de treure tot l'art que portava dins. Es busca al millor músic i productor del moment, Quincy Jones, i Michael Jackson escriu ja les seves primeres cançons amb lletres i música. La col·laboració entre MJ i QJ és la millor que ha pogut donar el món de la música pop. Junts van fer el primer LP de MJ en solitari, ple de balades de funky o rhythm&blues. Títol: Off The Wall, era l'any 1979, l'èxit va ser definitiu amb cançons com Don't Stop Til You Get Enough o Rock With You. Michael tenia 21 anys.
També amb la producció de Quincy Jones va arribar tres anys més tard el famós Thriller, rècord de vendes absolut a tot el món. Més de 104 milions de còpies venudes. Però el que li va donar l'impuls definitiu va ser un vídeo de 14 minuts que va canviar completament el concepte visual del que era fer una cançó.
Desprès vindria "Bad", l'any 1987, però Michael Jackson tenia el cabell llis, la pell clara i las idees musicals confoses i va haver la ruptura musical amb Quincy Jones. Finalment, va començar a sortir més a les paàgines de successos que a les de música i la seva vida i la seva carrera van anar cap avall.
A dalt de l'escenari ballant, feia amb el seu cos el que volia, fora també ha fet amb el seu cos el que ha volgut. Fins l'extermini final.
Michael jackson - Dont Stop Til You Get Enough
Nota: Per veure la mà que té Quincy Jones com a productor musical, un exemple. Va convèncer a George Benson, que a part de tocar la guitarra podia cantar i li va produir el primer LP que Benson cantava, el Give Me The Night, va ser el salt definitiu a la fama. Un altre exemple podria ser l'últim gran disc de Frank Sinatra, L.A. is My Lady. En aquella sessió de grabació Quincy va presentar a Michael Jackson i Frank Sinatra (veure vídeo). Moment únic.
dijous, 2 / juliol / 2009
Josep Pla, heroi
Hi ha gent que diu que aquest grup de gent jove, catalana i sobiranista són el futur de Catalunya. Manel Cuyàs, en vigílies de Sant Jordi, els va batejar com els descarats al Punt Diari i que són (agafeu-se fort) la generació que es prepara per governar Catalunya. Glupsss!!
Beltran, al llibre, i no et fiquis en jardins!!!
Estrictament, pel que fa a la figura de Pla, em va cridar l'atenció que l'autor va tenir la oportunitat de visitar Mas Pla per dins amb un grup comandat per un tal Lluís que al llibre no revela el cognom però que després he sabut que va ser... Oh!!! Lluís Prenafeta. A més, van tenir un cicerone d'excepció, Frank Keerl, l'amo de Mas Pla i hereu de tot el llegat Pla, conjuntament amb la seva cosina. Al entrar al Mas Pla de Llofriu, Keerl li mostra a Vila i Prenafeta tots els articles que Pla va escriure a Destino, La Publicitat i La Veu de Catalunya i al costat els manuscrits, com a mínim, dels articles de Destino. Un autèntic tresor del periodisme català des dels anys vint fins finals del setanta. I tot això sense publicar? Us imagineu uns llibres recopilant tots els articles de Pla a Destino? Si us plau, a tot això ha de tenir accés tothom. Que alguna persona es preocupi seriosament de publicar tots el articles de Pla. Si l'hereu vol.
De moment, ara que BTV recupera les entrevistes de Soler Serrano al programa A Fondo, em quedaré amb una de les últimes entrevistes de Pla a televisió, va ser el 8 de Desembre de 1976, a punt de fer 80 anys, Pla està fent de Pla, però, com diria el mestre de Palafrugell "No té rival".
Nota: Avui Pla està plorant, s'ha mort un del seus fill preferits, Baltasar Porcel. Repassant qualsevol llibre de Pla, a partir dels anys seixanta, sempre té unes paraules d'estimació per Porcel.
diumenge, 28 / juny / 2009
Pasame el cúter, pa cargarme a Larsson.
He llegit amb interès l'entrevista que li fa Xavi Ayén a José Manuel Lara Bosch a La Vanguardia del Divendres 19 de Juny en motiu del 60è aniversari de la creació del grup Planeta. Malgrat els diners i el poder que té Lara, és capaç d'explicar coses sempre interessants de la industria editorial i de les seves empreses i, fins i tot, de coses personals.Un altre de les bones coses que explica Lara és que no suporta els llibres amb tantes pàgines i els trenca amb un cúter i els va llegint a trossos. La imatge de Lara destrossant un llibre ha de ser impagable. "Lara el destripador" el va batejar Sergi Pàmies dies més tard.
Això és el que ha fet amb Larsson i probablement amb Falcones o Ruiz Zafón. Tanta pàgina!!! No poden dir el mateix en 200 pàgines? I llibres que pesin menys? Quan estàs al llit com et poses la mà? S'ha t'adorm.
El més curiós de tot el que explica, és que malgrat la crisi, en el món dels llibres pràcticament ni ho nota. Ostres!!! No ho entenc. Els llibres és una cosa només de gent que no noten la crisi? Els lectors de llibres és el segment que no s'ha quedat a l'atur? Best sellers si, "paro" no?
dissabte, 27 / juny / 2009
Les novetats de TV3
De mica en mica es van saben les novetats que prepara tv3 per l'estiu i per la propera temporada. D'entrada ja se sap que Llucià Ferrer, que va ser desterrat de les tardes de Catalunya Ràdio per una alternativa pitjor, com s'ha demostrat, farà les tardes de l'estiu del canal public. Un cop més es demostra l'enteniment i sinergies de les empreses de la corporació. El que no val per la ràdio pública val per la tele. El mateix que en Bassas, fantàstic.Crec que la jugada més arriscada, és deixar fora del telenotícies del migdia al Xavi Coral, que fa una parella molt comunicativa amb la Núria Solé. S'anuncia que Coral farà les tardes que deixa Albert Om. Tinc en Coral com un fantàstic comunicador del TN i del terreny de la informació. Però és tant flexible per presentar un xou de tarda com ho era l'Om? No ho sé i els que han tramat la jugada tampoc.
Suposo que, amb tot això, hi hauran canvis de presentadors dels telenotícies. Un prec: Si us plau treguin al Peris de pantalla!!!! Que poc comunica el "tiu". Fa dolenta a una voluntariosa Agnès Marquès.
Per finals d'any desapareix "El cor de la ciutat". No m'agradaria ser guionista del serial, ja no saben quina trama inventar i les que inventen las fan allargar sense cap solta ni volta. És lògic, hi ha esgotament total del producte, tot i que continua tenint força audiència. Ens han portat de Sant Andreu a Sants per després tornar a Sant Andreu, han fet desaparèixer personatges una temporada, han ressuscitat desapareguts i en una enganyifa total pel teleespectador van canviar a un actor que feia el mateix personatge. Aleix Rengel va substituir a Quim Gutiérrez en el paper de David Peris i l'espectador es va quedar tan tranquil, com els guionistes. A Dallas va morir a la vida real l'actor que feia de pare Ewing i també es van quedar tan tranquils posant un nou actor que físicament no s'assemblava gents a l'original. Però és igual, el públic s'ho empassa tot.
A Ventdelplà, el Ramon Madaula el van enviar a Canadà i ja sabíem tots que no era tan lluny. Era al Poliorama fent El Llibertí i no volia fer les dues coses, però ens ho vam empassar i no passa res. O, si?
dijous, 18 / juny / 2009
50 anys del cas Galinsoga
El proper diumenge, 21 de Juny, farà exactament 50 anys de l'afer Galinsoga. També era en diumenge, concretament a la Parròquia de Sant Ildefons, Travessera de Gràcia 55, a Barcelona, a la missa de les nou del matí. Totes les misses es feien en castellà a excepció de la primera del matí que es feia en català. El diumenge anterior, dia 14, hi havia una persona dins l'església que es queixava que es fes en català fent crits, però la cosa no va anar a més. No va ser fins la setmana següent que la mateixa persona molesta va anar a la sagristia dient que què era allò de fer la missa en una llengua que no fos en castellà. Se li va respondre que era una decisió del mossèn a petició d'alguns feligresos. "Pues digale al sr cura que él y todos sus feligreses són una puta mierda" per acabar rematant a la sortida de l'església allò tant famós de "Todos los catalanes són una mierda" al temps que entregava una targeta que posava: Luis de Galinsoga, Procurador en Cortes y director de La Vanguardia Española.
